Violació de Bèlgica
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Violació de Bèlgica és el terme històric habitual pel que fa al tractament dels civils durant la invasió alemanya i l'ocupació de Bèlgica durant la Primera Guerra Mundial. El terme inicialment tenia un ús de propaganda, però la historiografia recent confirma la seva realitat.[Nota 1] L'escriptor Larry Zuckerman utilitza una forma més concreta per a descriure una sèrie de crims de guerra alemanys en els primers mesos de la Guerra (entre el 4 d'agost i setembre de 1914).[1]
La neutralitat de Bèlgica havia estat garantida pel Tractat de Londres (1839), que havia estat signat per Prússia. No obstant això, el Pla Schlieffen alemany requeria que les forces armades alemanyes violessin la neutralitat de Bèlgica per tal de desbordar a l'exèrcit francès, que es va concentrar a l'est de França. El canceller alemany Theobald von Bethmann-Hollweg va rebutjar el tractat de 1839 com un «tros de paper».[Nota 2][2]
Al llarg de l'inici de la guerra, l'exèrcit alemany va participar en nombroses atrocitats contra la població civil de Bèlgica i la destrucció de béns civils; només al 1914, 6.000 belgues van ser assassinats, i 25.000 llars i altres edificis de 837 comunitats van ser destruïdes. Un milió i mig de belgues (el 20% de la població total) van fugir de l'exèrcit invasor alemany.[3] Al llarg de tota la guerra, els alemanys van matar a 27.300 civils belgues directament i a més de 62.000 a través de la privació d'aliment i refugi (sense comptar les morts per l'epidèmia de la grip espanyola).[4]