Teatre expressionista
From Wikipedia, the free encyclopedia
El teatre expressionista és la plasmació de l'expressionisme al teatre. L'expressionisme a les arts escèniques, i particularment al teatre, s'oposà a la representació fidedigna de la realitat pròpia del naturalisme, renunciant a la imitació del món exterior i pretenent reflectir l'essència de les coses, a través d'una visió subjectiva i estilitzada de l'ésser humà.
Els dramaturgs expressionistes pretenien fer del teatre un mitjancer entre la filosofia i la vida, transmetre nous ideals, renovar la societat. Per això realitzaren una profunda renovació dels recursos dramàtics i escènics, seguint el model estacional de Strindberg. Es perd el concepte d'espai i temps, i s'enfatitza l'evolució psicològica del personatge, que més simbolitza l'encarnació dels ideals d'alliberació i superació del nou home que transformarà la societat.
Són personatges tipificats, sense personalitat pròpia, que encarnen determinats rols socials, anomenats per la seva funció: pares, mares, obrers, soldats, captaires, jardiners, comerciants, etc. El teatre expressionista posà èmfasi en la llibertat individual, l'expressió subjectiva, l'irracionalisme i la temàtica prohibida. La seva posada en escena cerca una atmosfera d'introspecció, d'investigació psicològica de la realitat. Utilitza un llenguatge concís, sobri, exaltat, patètic, dinàmic, amb tendència al monòleg, forma idònia de mostrar l'interior del personatge. Repren importància el gest, la mímica, els silencis, els balbucejos, les exclamacions. L'escenografia pren rellevant importància i és expressiva, mitjançant el simbolisme, així, pren especial rellevància la il·luminació, el color, la música, els sons en general i inclou noves tecnologies també d'arts visuals, com per exemple projeccions cinematogràfiques, per a potenciar l'obra.[1]