Sigil·lografia
From Wikipedia, the free encyclopedia
La sigil·lografia com a ciència històrica amb caràcter autònom, auxiliar o dependent, i íntimament relacionada amb la diplomàtica, el dret, la història de l'art, l'heràldica o la genealogia, és l'estudi científic (crític) dels segells utilitzats per l'home al que llarg dels segles com a instrument o mitjà adequat per a autoritzar i validar la documentació pública (oficial) o la privada, estudiant-los i classificant-los en qualsevol de les dues presentacions: matriu (instrument que serveix per segellar) i empremta (resultat del segellat en diverses matèries).
La sigil·lografia és una disciplina arqueològica auxiliar de la història, i té també una relació molt directa amb l'arqueologia, la diplomàtica, la paleografia, l'epigrafia, la iconografia, l'hagiografia, la biografia, la cronologia, la sumptuària i la indumentària, i l'heràldica.
Un segell es pot definir com l'empremta obtinguda sobre un suport per la pressió d'una matriu amb els signes distintius d'una persona física o jurídica per testimoniar la voluntat d'intervenció del seu titular. La matriu és l'instrument que s'utilitza per segellar, porta gravats en buit els signes distintius del seu titular; l'empremta, resultat de l'operació de segellar, és la marca deixada per la matriu sobre un suport mal·leable.
El segell és tota peça de metall, cera, lacre, paper o matèria equivalent que porta estampades figures o signes.
Manuel Bassa i Armengol va ser un reconegut sigil·lògraf català.[1]