Psicologia analítica
branca de la psicologia / From Wikipedia, the free encyclopedia
La psicologia analítica (Analytische Psychologie en alemany), també coneguda com a psicologia dels complexos i psicologia profunda, és la denominació oficial donada per Carl Gustav Jung el 1913 al seu propi corpus teòric i clínic, i al dels seus seguidors, diferenciant-se així de la psicoanàlisi freudiana,[J 1] davant les discrepàncies conceptuals existents centrades fonamentalment en les teories de la libido, l'incest, l'energia psíquica i la naturalesa de l'inconscient. Es proposa investigar l'inconscient i l' "ànima", és a dir, la psique de l'individu.[1][2][3]
La psicologia analítica, o "psicologia complexa" (Komplexe Psychologie en alemany), està a l'origen de molts desenvolupaments, tant en psicologia com en altres disciplines. Els seguidors de Jung són efectivament nombrosos i organitzats en societats nacionals del món. Les aplicacions i desenvolupaments dels postulats plantejats per Jung van donar lloc a una literatura densa i multidisciplinària.
Basat en una concepció objectiva de la psique, Jung va establir la seva teoria desenvolupant conceptes clau en el camp de la psicologia i psicoanàlisi, com el de "inconscient col·lectiu", de l'"arquetip" o la "sincronicitat".[4][5] Es distingeix per tenir en compte mites i tradicions, revelant la psique, de totes les èpoques i de tots els continents, pel somni com a element central de comunicació amb l’inconscient i per l'existència d’instàncies psíquiques autònomes com ànimus per a la dona o ànima per a home, la persona o l'ombra, comuna a tots dos sexes.
Tenint en compte que la psique d’un individu està formada tant per elements de la vida personal del subjecte com per representacions que apel·len als mites universals i simbòlics, la psicoteràpia vinculada a la psicologia analítica s’estructura al voltant el pacient i té com a objectiu el desenvolupament del "Si mateix", mitjançant el descobriment d'aquesta totalitat psíquica a través de la noció de l'individuació.
El psiquiatre suís i els seus seguidors, a més, van més enllà del marc epistemològic de la psicoanàlisi freudiana per explorar disciplines com la ciència física o els tipus de personalitat, que inclouen en una teoria psíquica anomenada “analítica”. Aquesta integració d'altres disciplines ha donat lloc a nombroses divergències teòriques i els crítics de totes bandes han qüestionat la psicologia analítica, acusada de ser una psicologia de les races.
Jung anirà aixecant l'edifici conceptual de la psicologia analítica, en primer lloc amb l'elaboració d'una caracteriologia, Tipus psicològics (1921-1960). Aquesta part de la seva obra anirà des de la inauguració del Club Psicològic de Zuric (1916) fins als anys trenta. S'hi inscriuen les seves obres Zwei Schriften über analytische Psychologie (traducció espanyola, Dos escritos sobre psicología analítica, Madrid: Trotta, 2007), que recull Les relacions entre el jo i l'inconscient (1928), primera presentació acabada de la psicologia analítica; La dinàmica de l'inconscient (1952), conjunt dels seus textos teòrics fonamentals; sobre el fenomen de l'esperit en l'art i en la ciència; La pràctica de la psicoteràpia i El desenvolupament de la personalitat.