Primers centres de la cristiandat
From Wikipedia, the free encyclopedia
El cristianisme primitiu (generalment es considera el període des del seu origen fins al 325) s'estengué des de la Mediterrània Oriental per tot l'Imperi Romà i més enllà, arribant tant a l'est com a l'Índia. Originàriament, aquesta progressió estava estretament connectada amb els ja establerts centres jueus, a Terra Santa i a la diàspora jueva. Els primers seguidors del cristianisme eren jueus o prosèlits bíblics, normalment coneguts com a judeocristians o temerosos de Déu.
Les Seus Apostòliques reclamen haver estat fundades per un o més dels Apòstols de Jesús, que hom diu que es dispersaren des de Jerusalem en algun moment després de la crucifixió de Jesús (c. 26-36), probablement després de la Gran Comissió. Els primers cristians es reuniren en petites cases privades, coneguts com a «esglésies de les cases»,[1] però tota la comunitat cristiana d'una ciutat també seria denominada «església»; el substantiu grec ἐκκλησία significa literalment 'assemblea, reunió o congregació',[2][3] però es tradueix com 'església' en la majoria de les traduccions del Nou Testament.
Molts d'aquests primers cristians eren comerciants i d'altres que tenien raons pràctiques per viatjar fins al nord d'Àfrica, Àsia Menor, Aràbia, Grècia i a altres llocs.[4][5][6] Més de 40 d'aquestes comunitats s'establiren l'any 100,[5][6] molts a Anatòlia, com les set esglésies d'Àsia. Cap al final del primer segle, el cristianisme ja s'havia estès a Roma, a l'Índia i a les principals ciutats d'Armènia, Grècia i Síria, servint com a base per a la difusió àmplia després, amb el temps, a tot el món.