Planta herbàcia
Planta que desapareix al final de la temporada de creixement fins a nivell del sòl / From Wikipedia, the free encyclopedia
Una herba o planta herbàcia és qualsevol planta que té fulles, tiges i flors que desapareixen al final de la temporada de creixement fins al nivell del sòl. Les herbes no tenen tiges llenyoses persistents sobre la terra.[1] Les plantes herbàcies poden ser anuals, biennals o perennes.[2] En un sentit ampli herba, és tota planta anual o vivaç, no llenyosa, que forma part de les angiospermes (monocotiledònies o dicotiledònies), de color verd;[3] també designa les gramínies o poàcies i les seves famílies veïnes com la dels joncs i les ciperàcies. La paraula herba no té un valor taxonòmic definit, però en certes classificacions després de la de Teofrast s'oposen les herbes als vegetals llenyosos.
Malgrat tenir la mateixa etimologia la paraula usada en anglès herb (planta aromàtica i/o medicinal) no coincideix plenament amb el significat d'herba en català. D'altra banda, es troba herba en un gran nombre de paraules compostes: per exemple herba queixalera, herba de les set sagnies.[4] n francès el tabac se'n deia històricament «herbe de la reine» o «herbe de l'ambassadeur». Herba també designa la droga obtinguda del Cannabis. En àrab també haixix vol dir herba.
Les herbes veritables no posseeixen una tija lignificada per sobre del sòl,[1] però, en sentit ampli, la paraula herba forma part del nom comú de certs tipus de plantes menudes que creixen als herbassars, conjunts vegetals que sovint inclouen plantes que poden estar lignificades. Les plantes herbàcies anuals moren completament al final de la temporada de creixement o quan han florit i fructificat i aleshores tornen a desenvolupar-se a partir de les llavors.[5]
Les plantes herbàcies perennes i les plantes herbàcies biennals tenen tiges que desapareixen al final de l'estació de creixement, però hi ha parts de la planta que sobreviuen sota o prop del sòl de temporada a temporada (per les plantes biennals, fins a la pròxima estació de creixement, quan floriran i moriran). El nou creixement es desenvolupa de teixits vius que romanen sobre o sota la terra que inclou les arrels, i el càudex (un tros gruixut de tija al nivell del sòl) o diversos tipus de tiges subterrànies com els bulbs, corms, estolons, rizomes i tubercles. Entre les plantes biennals es troba la pastanaga, la xirivia i l'enciam; les plantes herbàcies perennes inclouen la peònia, menta, la majoria de les falgueres i de les poàcies. Com a contrast, hi ha espècies no herbàcies perennes com les plantes llenyoses amb tiges per sobre la terra que romanen vives durant l'estació de repòs i fan créixer brots per l'any següent inclouen els arbres, arbusts i plantes enfiladisses.
Algunes plantes herbàcies de creixement relativament ràpid (especialment anuals) són espècies pioneres, o de successió primerenca. Altres formen la vegetació principal de molts hàbitats estables, apareixen per exemple a la capa del costat del sòl dels boscs, o en hàbitats naturalment oberts com els prats, marjals o deserts.
Algunes plantes herbàcies, anomenades megafòrbies (etimològicament del grec megas, ‘gran’ i forbia, ‘pastura’) assoleixen grans dimensions, específicament a les que, presentant aquestes característiques, són pròpies de les muntanyes eurasiàtiques. Són herbes ufanoses, amb alçada sovint més d'un metre, grans inflorescències i fullatge exuberant. Les formacions en les quals predominen s'anomenen comunitats megafòrbiques, exigents en les condicions de l'atmosfera i del sòl, però relativament independents del clima. Present en diferents altituds, si bé les més riques i freqüents són subalpines. Assoleixen el desenvolupament òptim a primers de juliol. L'ecologia d'aquestes comunitats es pot sintetitzar en exigència d'ambients ombrívols i humits amb sòls fèrtils, neutres o poc àcids, amb molt d'humus.[6]