Període Yayoi
From Wikipedia, the free encyclopedia
El Període Yayoi (en japonès 弥生時代, Yayoi jidai) és un període cultural en la història del Japó que es defineix des de principis del neolític, continua durant l'Edat de bronze, i acaba durant l'Edat de ferro, entre el 400 aC i el 250 dC.[1][2]
Història del Japó |
---|
Ruïnes a Yoshinogari |
Paleolític (35.000–14.000 aC |
Des de la dècada de 1980, els estudiosos van argumentar que un període que anteriorment havia estat classificat com una transició del Període Jōmon (14000 aC - 500 dC) s'havia de reanomenar com a període Yayoy primerenc.[3] La data de l'inici d'aquesta transició és controvertida, hi ha estimacions que van des dels segles X fins al III aC.[2][4]
Rep el nom geogràfic del barri de Tòquio on els arqueòlegs de finals del segle xix van descobrir els primers objectes d'aquesta era. Les característiques que distingeixen el període Yayoi inclouen l'aparició de nous estils de terrissa i l'inici d'una agricultura intensiva d'arròs. En aquest període també es van introduir tècniques de metal·lúrgia basades en l'ús del bronze i el ferro des de la Xina a través de Corea fins al Japó.[5]
El període Yayoi va ser la continuació del període Jōmon en un període comprès entre el sud de Kyūshū i el nord de Honshū. L'evidència arqueològica recolza la idea que durant aquest temps, agricultors Yayoi de la península coreana al Japó es va barrejar amb la població nativa de caçadors-recol·lectors jomon.