Pelléas et Mélisande (Debussy)
òpera de Claude Debussy / From Wikipedia, the free encyclopedia
Pelléas et Mélisande (Pel·leas i Melisenda) és una òpera en cinc actes de Claude Debussy. El llibret en francès és una adaptació del cèlebre drama simbolista de Maurice Maeterlinck (Pelléas et Mélisande). Es va estrenar a l'Opéra Comique de París el 30 d'abril de 1902. A Barcelona es va estrenar l'any 1919 al Teatre Tívoli i l'any 1930 al Gran Teatre del Liceu, on posteriorment va ser reposada l'any 1940 i el 1963, aquest últim en commemoració del centenari de Debussy, amb una innovadora posada en escena a càrrec de Jean Cocteau, procedent del Festival de Metz.[1] El 2012, coincidint amb els cent cinquanta anys del naixement del músic, s'hi va tornar a oferir en la producció dirigida escènicament per Robert Wilson. En la temporada 2021-2022, s'hi va presentar una producció que va merèixer el premi de la crítica operística de Catalunya al millor espectacle d'òpera d'aquella temporada.[2]
Escena de la font, Acte 2 - Escena 1, per Edmund Blair Leighton (1853-1922) | |
Forma musical | òpera |
---|---|
Compositor | Claude Debussy |
Llibretista | apdaptació feta pel mateix Debussy del drama homònim de Maurice Maeterlinck |
Llengua del terme, de l'obra o del nom | francès |
Basat en | Pelléas et Mélisande (Maurice Maeterlinck ) |
Creació | 1901 |
Data de publicació | segle XIX |
Gènere | drame lyrique |
Moviment | impressionisme |
Parts | 5 |
Catalogació | L. 88 |
Personatges | S'indica en cursiva el repartiment de l'estrena
|
Estrena | |
Estrena | 30 d'abril de 1902 |
Escenari | Opéra-Comique de París, |
Intèrpret | André Messager |
Estrena als Països Catalans | |
Estrena a Catalunya | 1919, Teatre Tívoli (Barcelona) (estrena a Espanya) |
Estrena al Liceu | 16 de desembre de 1930 |
Aquesta òpera representà, a principis del segle xx el primer model d'òpera moderna, al qual s'afegiren després les d'Alban Berg i d'altres compositors contemporanis. El problema principal era com s'havia d'estructurar una música que pogués il·lustrar la dramatúrgia moderna. Esgotats els experiments de molts compositors, tant els veristes com els wagnerians eren simples epígons de fórmules pretèrites. No hi havia més que un camí, de tornada al passat: recitar cantant. Així neix l'sprechgesang del Pierrot Lunaire d'Arnold Schönberg, la declamació del Renard d'Ígor Stravinski, i la melopea, cantilena expressiva del Pelléas de Debussy. D'aquesta manera, Pelléas, la primera en el temps, aportà la solució més original a un problema que pesava en el teatre musical: quina era la manera de tractar la veu en el segle xx.
En Pelléas et Mélisande, Debussy assaja una mena d'òpera diferent de la que abans s'havia fet. A vegades s'ha qualificat d'antiòpera, perquè més que cant hi ha una declamació continua (per descomptat sense números tancats ni melodies enganxoses) i perquè l'estatisme de l'acció no té punts de connexió amb l'espectacle líric convencional. Els papers estan escrits en la seua tessitura central; no hi ha mai estridències ni explosions de virtuosisme. Els personatges no deixen gairebé entreveure els seus desitjos i aspiracions, sinó que actuen i senten sense motiu aparent. Mélisande és el personatge més ambigu i complex, noia indefensa i femme fatale alhora, amb pors que no semblen tenir un origen clar.