Llatí vulgar
From Wikipedia, the free encyclopedia
El llatí vulgar (llatí clàssic: sermō vulgāris) és la varietat del llatí parlada per la gent de l'Imperi Romà, incloent-hi els seus legionaris. No és pas la llengua clàssica pròpia de les classes més il·lustrades, molt més literària. Amb el temps, la llengua oral va crear dialectes. El terme «llatí vulgar» vol dir qualsevol varietat vernacle que es va parlar a les províncies (sobretot occidentals) de l'imperi. Mentre que el llatí clàssic no va sobreviure, el vulgar va seguir divergint fins que, cap al segle ix, en van sorgir les formes primerenques de les llengües romàniques modernes com ara el català, l'occità, el portuguès, el francès, l'italià, el castellà, i el romanès.
sermo vulgaris Llengua morta | |
---|---|
Tipus | llengua natural i variació lingüística |
Ús | |
Autòcton de | Europa, nord d'Àfrica |
Estat | Imperi Romà època:baix Imperi Romà |
Classificació lingüística | |
Llengua indoeuropea | |
Característiques | |
Sistema d'escriptura | alfabet llatí |
Codis | |
ISO 639-1 | la |
ISO 639-2 | lat |
SIL | LTN |
Glottolog | vulg1234 |
Linguist List | lat-vul |
La pronúncia, el vocabulari, i la gramàtica del llatí parlat eren diferents de les de l'estil literari[1][2]. Les característiques del llatí vulgar apareixen durant uns quants períodes de l'imperi i a unes quantes províncies, bé sigui per l'evolució interna de tendències que ja eren presents al llatí dels soldats i els colons romans, segons la seva procedència social o geogràfica, o bé sigui per l'adopció imperfecta del llatí pels pobles sotmesos que van deformar-lo fins a fer aparèixer una mena de crioll, una llengua barrejada.
Els escriptors llatins no es van entretindre pas a transcriure com parlaven els seus contemporanis. Els estudiosos del llatí vulgar es veuen forçats a seguir mètodes indirectes, i extreuen les seves dades de tres menes de fonts:[3]
- El mètode comparatiu permet reconstruir estadis del llatí vulgar a partir dels trets que comparteixen les llengües romàniques i que difereixen del llatí clàssic.
- S'han conservat textos de gramàtiques prescriptives de l'època del llatí tardà que enumeren (i condemnen) els errors que solien fer els parlants de llatí, i això ens permet fer-nos una idea de com parlaven.
- Finalment, les ultracorreccions i altres usos que no són clàssics que de vegades apareixen als textos de llatí tardà també ens donen indicis de com parlava qui els va escriure.
Després del final de l'Imperi Romà d'Occident, el llatí vulgar va coexistir amb el llatí tardà escrit encara durant uns quants segles, perquè els parlants de les llengües vernacles escrivien fent servir la prestigiosa gramàtica llatina tradicional, tot i que sovint se'ls escapaven errors i desviacions de les normes del llatí clàssic.
El tercer Concili de Tours de 813 va decidir que els preveres prediquessin en llengua vulgar per tal que els fidels els poguessin entendre.[4] En aquest moment, doncs, ja hi havia una percepció clara de la diferència entre la llengua que parlava el poble i el llatí que s'escrivia.[5] El 842, menys de trenta anys després del Concili de Tours, el Jurament d'Estrasburg és el primer document escrit en una llengua romànica, que clarament ja no és el llatí.[6][7]