Llatí tardà
llatí escrit durant els segles III i VI / From Wikipedia, the free encyclopedia
Llatí tardà és el nom utilitzat per referir-se al llatí escrit durant els segles III i VI.[1] La data d'inici del llatí tardà es considera just en el final de la gran època de la literatura llatina. El llatí tardà deixa d'existir just en el moment que deixa de ser una llengua parlada pel poble, una data que oscil·la entre el 600 i el 800.
Aquest article o secció necessita l'atenció d'un expert en la matèria. |
Tipus | variació lingüística |
---|---|
Dialecte de | llatí |
Ús | |
Autòcton de | Mare Nostrum (Mar Mediterrani) |
Estat | Regne dels Ostrogots, Imperi de les Gàl·lies i antiga Roma |
Classificació lingüística | |
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües latinofalisques llatí | |
Característiques | |
Sistema d'escriptura | alfabet llatí |
Codis | |
Glottolog | late1252 |
En ser una llengua escrita, el llatí tardà té divergències respecte el llatí vulgar, el que parlava el poble. Aquest darrer fou utilitzat com a avantpassat de les llengües romàniques. Tot i que el llatí tardà reflecteix un repunt de l'ús de vocabulari i construccions de llatí vulgar, no deixa de ser en gran manera llatí clàssic o postclàssic en les seves característiques generals. Cal recordar que el llatí tardà no és el mateix que el llatí patrístic cristià, fet servir en escrits teològics i eclesiàstics dels primers sacerdots i papes cristians.
El llatí tardà es va formar quan un gran nombre de pobles que no parlaven llatí i tenien frontera amb l'Imperi Romà eren sotmesos i assimilats. També hi va ajudar l'ascens del cristianisme, que va introduir hi una divisivitat més elevada en la societat romana, creant una major necessitat d'una llengua estàndard per a poder-se comunicar entre diferents registres socioeconòmics i regions àmpliament separades de l'imperi en expansió. El lingüista Antoine Meillet va escriure: «Sense que l'aspecte exterior de la llengua fos gaire modificat, el llatí es convertí en el transcurs de l'època imperial en una nova llengua» i «servint com una mena de llengua franca a un gran imperi, el llatí tendia a convertir-se en més senzill, mantenir sobretot el que tenia d'ordinari».[2]