Literatura espanyola del Romanticisme
moviment revolucionari que, en las arts, trenca amb els esquemes establerts en el Neoclassicisme / From Wikipedia, the free encyclopedia
El Romanticisme és un moviment revolucionari que, en las arts, trenca amb els esquemes establerts en el Neoclassicisme, defensant la fantasia, la imaginació i les forces irracionals espirituals.[1] El Neoclassicisme encara es manté en alguns autors, però la majoria es van convertir al Romanticisme, com el Duque de Rivas o José de Espronceda.[2] Altres autors van ser romàntics convençuts des dels inicis de l'època.
L'origen del terme «romanticisme» no és gens clar i, a més, l'evolució del moviment canvia segons l'estat i la llengua. Durant el segle xvii, a Anglaterra, ja apareix amb el significat d'«irreal». Samuel Pepys (1633-1703) el fa servir en el sentit de "emocionant" i "afectuós". James Boswell (1740-1795) l'utilitza per a descriure l'aspecte de Còrsega. Romàntic apareix com un adjectiu genèric per a expressar quelcom "passional" i "emotiu". A Alemanya fou utilitzat per Johann Gottfried Herder com a sinònim de "medieval". El terme romanhaft fou substituït per romantisch, amb objectius emotius i passionals. A França, Jean-Jacques Rousseau el fa servir en una descripció del Llac de Ginebra. L'any 1798, el Diccionari de l'Acadèmia Francesa recull el sentit natural i el sentit literari de romantique. A Espanya, fins a l'any 1805 no hi ha l'expressió romanticista. Durant els anys 1814 i 1818, després d'un seguit de polèmiques, es fan servir de manera indecisa els termes romanesco, romancesco, románico i romántico.
Els precursors del Romanticisme, que es va estendre per Europa i Amèrica, són Rousseau (1712-1778) i el dramaturg alemany Goethe (1749-1832). Sota la influència d'aquestes figures els romàntics s'encaminen a crear obres menys perfectes i menys regulars, però més profundes i íntimes. Busquen entre el misteri i imposen els drets del sentiment. El seu lema és la llibertat en tots els aspectes de la vida.
El Romanticisme a Espanya fou tardà i breu; la segona meitat del segle xix és ocupat pel Realisme, de característiques antagòniques a la literatura romàntica.[3][4]