La nimfa del bosc
From Wikipedia, the free encyclopedia
La nimfa del bosc (en suec: Skogsrået; subtitulada Balada clàssica per a qorquestra), op. 15,[lower-alpha 1] és un poema simfònic programàtic per a orquestra compost el 1894 i el 1895 pel compositor finlandès Jean Sibelius. La balada, que es va estrenar el 17 d'abril de 1895 a Hèlsinki, Finlàndia, sota la direcció de Sibelius, segueix el poema de 1882 de l'escriptor suec Viktor Rydberg amb el mateix títol, en què un jove, Björn, vaga pel bosc i és seduït i conduït a la desesperació per una skogsrå, o nimfa del bosc. El poema simfònic consta de quatre apartats informals, cadascun dels quals correspon a una de les quatre estrofes del poema i evoca l'estat d'ànim d'un episodi concret: primer, vigor heroic; segon, activitat frenètica; tercer, l'amor sensual; i quart, un dolor inconsolable.
Forma musical | poema simfònic |
---|---|
Compositor | Jean Sibelius |
Opus | 15 |
La nimfa del bosc es va interpretar tres vegades més aquella dècada, i després, a petició del compositor, una altra vegada el 1936. Mai publicada, s'havia pensat que la balada era comparable a obres insubstancials i juvenils que Sibelius havia suprimit fins que el musicòleg finlandès Kari Kilpeläinen va "redescobrir" el manuscrit als arxius de la Universitat de Hèlsinki, "[agafant] Finlàndia i el món musical, per sorpresa".[2] Osmo Vänskä i l'Orquestra Simfònica de Lahti van donar a la balada la seva "estrena" moderna el 9 de febrer de 1996. Tot i que la partitura havia estat efectivament "perduda" durant seixanta anys, el seu material temàtic s'havia conegut en forma abreujada a través d'un melodrama per a narrador, piano, dues trompes i cordes. Sibelius probablement va organitzar el melodrama a partir del poema simfònic, tot i que va afirmar el contrari. Alguns crítics, tot i que admeten la bellesa de les idees musicals, han criticat al compositor per confiar excessivament en la narrativa del material original i per la manca de l'estructura rigorosament unificada que va caracteritzar la seva producció posterior, mentre que d'altres, com Veijo Murtomäki, l'han aclamat com una "obra mestra"[3] digna de classificar-se entre les millors obres orquestrals de Sibelius.