Juan Benet Goitia
escriptor espanyol / From Wikipedia, the free encyclopedia
Juan Benet Goitia (Madrid, 7 d'octubre de 1927 – 5 de gener de 1993) va ser un escriptor espanyol, considerat per alguns —Javier Marías entre ells— com el més influent de la segona meitat del segle XX a Espanya.[1][2] Va exercir d'enginyer de camins i en literatura va practicar diversos gèneres: drama, assaig, conte i novel·la
Biografia | |
---|---|
Naixement | 7 octubre 1927 Madrid |
Mort | 5 gener 1993 (65 anys) Madrid |
Causa de mort | Causes naturals (Tumor cerebral ) |
Dades personals | |
Nacionalitat | Espanya |
Activitat | |
Camp de treball | Literatura, forma dramàtica i enginyeria civil |
Ocupació | Escriptor, assagista, dramaturg |
Gènere | Dramatúrgia i novel·la |
Influències | |
Obra | |
Primeres obres | Volverás a Región (1967), Una meditación (1970) |
Obres destacables Herrumbrosas lanzas | |
Família | |
Cònjuge | Blanca Andreu (1985–1993) |
Premis | |
Nasqué a Madrid, el més petit dels tres fills —després de Marisol i Paco- del matrimoni de l'advocat Tomás Benet Benet i Teresa Goitia Ajuria. El seu pare va morir afusellat a la zona republicana al començament de la guerra civil l'any 1936, fet que va provocar que la seva mare marxés amb els seus fills a Sant Sebastià, on tenia familiars, fins que l'any 1939 va tornar a la capital.
A Sant Sebastià, Benet ingressà al Col·legi Catòlic (marianistes d'Aldapeta) i a Madrid continuà els seus estudis al col·legi Nostra Senyora del Pilar, on acabà el batxillerat l'any 1944. Quatre anys més tard, ingressà a l'Escuela Superior de Caminos, Canales y Puertos.[3]
L'any 1946 començà a freqüentar la tertúlia de Pío Baroja, un dels pocs escriptors espanyols que li agradava i al que va dedicar unes pàgines a Otoño en Madrid hacia 1950. Aquest mateix any descobrí a William Faulkner, qui, segons va reconèixer més tard, va ser el que el va portar a escriure. Durant els seus anys universitaris es convertí en assidu dels cafès Gambrinus i Gijón, on coneixerà el que serà gran amic, Luis Martín Santos, entre d'altres autors de l'època.
Viatjà per primera vegada a París l'any 1949, "a veure al seu germà que s'havia convertit en un exiliat, ja que havia estat «el cervell, organitzador i executor» de l'operació de fugida de Cuelgamuros de diversos antifranquistes".[3] En aquella ocasió van fugir d'Espanya els intel·lectuals Manuel Lamana i Nicolás Sánchez Albornoz (en aquesta fugida es basa la pel·lícula Los años bárbaros, de Fernando Colomo.[4] El seu germà Paco era membre de la Federació Universitària Espanyola i va ser el que va idear la revista antifranquista Península.[5]
Feu el servei militar l'any 1951 a Toledo, on va començar a estudiar anglès "perquè tenia molt de temps: em vaig portar una gramàtica, un diccionari i una novel·la".[3] A l'any següent feu per primera i última vegada de banderiller a la Plaça de Braus de Calanda (Terol) en la quadrilla del matador Rafael Ortega.
L'any 1953 feu pràctiques d'enginyeria a Finlàndia i publicà, en la Revista Española, la seva primera obra de teatre, Max, on es començà a veure un estil literari singular allunyat dels corrents més actius de la literatura espanyola de l'època. De l'obra dirà el director Carlos Nuevo Ferrero que és "un sueño, una pesadilla. Es la proyección de todos los miedos, temores, condicionamientos, contradicciones, mezquindades, grandezas de todos los que de alguna forma aspiramos a realizar un trabajo artístico".[6]
L'any següent acabà la carrera d'enginyeria i el 1955 es casà amb Nuria Jordana, amb la qual tindrà quatre fills (Ramón, 1956; Nicolás, 1960; Juana, 1961; i Eugenio, 1962).
Juan Benet morí el 5 de gener de 1993, a causa d'un tumor cerebral a la seva casa de Madrid acompanyat per la seva família.