Jaume de Casafranca
From Wikipedia, the free encyclopedia
Jaume de Casafranca, descendent de jueus catalans convertits al cristianisme[1] en temps dels sermons del dominic Vicent Ferrer (1412-1416).[2]
Biografia | |
---|---|
Naixement | segle XV |
Mort | 17 gener 1505 (Gregorià) Barcelona |
Dades personals | |
Altres noms | Català del s. XV: Jacme de Casafrancha
Castellà: Jaime de Casafranca Llatí: Jacobus de Casafranca |
Religió | Judaisme |
Altres | |
Títol | Notari, escrivà i obrer major del Palau Reial Major en temps de Joan II d'Aragó; escrivà de manament, escrivà de registre i lloctinent de tresorer del Principat de Catalunya en temps de Ferran II d'Aragó dit "El Catòlic" |
La documentació revela que, en el transcurs de la primera meitat del s. XV, hi havia un Jaume de Casafranca, mercader de Barcelona, vinculat econòmicament i administrativa als reis d'Aragó[3]
i a la noblesa catalana,[4] el qual també apareix esmentat a transaccions comercials,[5] compres,[6] vendes,[7] documents notarials[8] i altres.[9] Caldria aprofundir la recerca per tal d'aclarir, en cada cas, si es tracta de Jaume de Casafranca fill o bé del seu avi (era costum entre els jueus del Principat i de les Illes posar als nets el nom dels avis) o, eventualment, d'algun personatge homònim i coetani.
El notari Jaume de Casafranca, va ascendir ràpidament en l'escala dels càrrecs cortesans en temps del regnat de Joan II d'Aragó i de la Guerra civil catalana. El 1476, a més de l'ofici d'escrivà, exercia el càrrec d'obrer major del palau reial de Barcelona.[10] El 1479 va ser inscrit, a efectes de sou, com a escrivà de registre; el 1481 era escrivà de manament;[11] el 1488 va esdevenir tresorer reial del Principat i, com a tal, el 1492, fins i tot el van nomenar comissari dels béns deixats a Catalunya a causa de l'expulsió dels jueus.[12]
El 1489 va encarregar la publicació de mil quinze exemplars d'un Llunari a l'impressor alemany Johann Gherlinch, actiu a Catalunya per aquelles dates. No se'n conserva cap exemplar,[13] però se suposa que es tractava d'una obra similar a la de Bernat de Granollacs.[14]
Després dels pogroms de 1391, la conversió formal al cristianisme va esdevenir una pràctica habitual entre els jueus de la Corona d'Aragó i, molt probablement, aquesta va ser l'opció dels Casafranca, a fi d'intentar evitar les ires dels ignorants i la intolerància dels fanàtics religiosos, tot confiant en la protecció atorgada tradicionalment pels monarques catalano-aragonesos (v. Els reis catalans i la seva relació amb els jueus), així com en els coneixements i habilitats que els atorgava llocs d'influència i prestigi al si de la societat catalana de la baixa edat mitjana.
Malgrat els nombrosos serveis prestats a la corona per Jaume de Casafranca, la inquisició va causar la seva ruïna i la dels seus familiars.[15] El 1504, arran del procés de Joan de Sant Jordi, secretari del rei Joan II d'Aragó,[16] íntim amic de Casafranca i de la seva muller Blanquina Maians,[17] la Inquisició va ordenar la detenció del matrimoni, que va ser condemnat a la foguera, on moriren, ell el 17 de gener de 1505, i la seva esposa el 23 de juny del mateix any. En paraules de Simon Wiesenthal: "Els jueus van ajudar a créixer a un príncep pobre perquè havien dipositat en ell les seves esperances. Un cop entronitzat a Castella, Ferran va sentir tal ajuda com una humiliació i va recompensar els seus benefactors expulsant-los i matant-los."[18]