Faux-bourdon
From Wikipedia, the free encyclopedia
Faux-bourdon (també anomenat fauxbourdon o faux bourdon, que és l'expressió francesa per a "fals baix", i de vegades catalanitzat amb la forma fabordó)[1] és una tècnica musical d'harmonització utilitzada en la música de finals de l'Edat Mitjana i principis del Renaixement, en particular pels compositors de l'escola borgonyona. Guillaume Dufay era un destacat professional d'aquesta forma i pot haver estat el seu inventor. La monotonia dels acords paral·lels afavoreix l'enteniment del text, en la seva majoria litúrgic.[2]
Segons el Diccionari Salvat, s'anomena així un tipus de cant pla a dos, tres o més veus en la combinació de les quals es veu aplicada l'harmonia en la seva forma més elemental. La matèria més comuna dels fabordons van ser els salms i càntics de rés eclesiàstic que als segles xiv i xv van estar més en voga a les esglésies.[3]