Escultura hel·lenística
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'escultura hel·lenística representa una de les més importants expressions artístiques de la cultura de l'hel·lenisme i l'estadi final de l'evolució de la tradició de l'escultura grega en l'antiguitat. La definició de la seva vigència cronològica, així com de les seves característiques i significat, ha estat objecte de llargues discussions entre els historiadors de l'art, i sembla que s'està lluny d'assolir un consens.[1] Usualment, es considera com a període hel·lenístic el comprès entre la mort d'Alexandre Magne, el 323 aC, i la conquesta de l'antic Egipte pels romans el 30 aC,[2] o més exactament el 31 aC —triomf d'August sobre Marc Antoni en la Batalla d'Àccium—.[3] Entre les seves contribucions originals a la tradició grega de l'escultura es troben el desenvolupament de noves tècniques, el perfeccionament de la representació de l'anatomia i de l'expressió emocional humana, i un canvi en els objectius i interpretacions de l'art, amb un abandó del genèric per l'específic. Això es va traduir en l'abandonament de l'idealisme clàssic de caràcter ètic i pedagògic a la recerca d'una emfatització dels aspectes humans quotidians i de l'encaminament de la producció per a fins purament estètics i, ocasionalment, propagandístics. L'atenció donada a l'ésser humà i a la seva vida interior, les seves emocions, els seus problemes i els seus anhels comuns, va resultar en un estil realista que tendia a reforçar el drama, el prosaic i el moviment, i amb ell van aparèixer els primers retrats individualitzats i versemblants de l'art occidental. Al mateix temps, hi va haver una gran ampliació de la temàtica, amb la inclusió de representacions de la vellesa i de la infància, de deïtats més petites no olímpiques i de personatges secundaris de la mitologia grega, i de figures del poble en les seves activitats diàries.[4][5]
El gust per l'historicisme i l'aprenentatge que caracteritza l'escultura hel·lenística es va reflectir per tal de fomentar la producció de noves obres deliberadament retroactives, i també de còpies literals d'obres antigues, especialment d'acord amb la recerca de composicions cèlebres de l'escultura grega clàssica per part del gran mercat consumidor romà. Com a resultat, l'escultura hel·lenística es va convertir en una influència central en tota la història de l'escultura de l'antiga Roma. Mitjançant la Roma hel·lènica, s'ha conservat per a la posteritat una valuosa col·lecció de models formals i de còpies d'importants peces d'autors grecs consagrats, els originals de les quals van desaparèixer amb el temps en èpoques posteriors, i sense els quals el nostre coneixement de l'escultura grega antiga seria molt més pobre.[6] D'altra banda, l'imperialisme d'Alexandre Magne cap a l'est, va portar l'art grec a regions llunyanes de l'Àsia, que van influir en la producció artística de moltes cultures orientals, creant una sèrie de derivació d'estil híbrid i la formulació de nous tipus d'escultura: potser la més influent en l'Orient ha estat la iconografia de Buda, prèviament prohibida per la tradició budista.[7] Per a l'Occident modern, l'escultura hel·lenística va ser important amb una forta influència en la producció renaixentista, barroca i neoclàssica.[8] Al segle xix, l'escultura hel·lenística va caure en desprestigi i va passar a ser vista com una simple degeneració de l'ideal clàssic, un prejudici que va entrar al segle xx, i solament recentment es va començar a deixar de banda, per les recerques més completes sobre aquest tema i encara que el seu valor continua sent qüestionat per nuclis resistents de la crítica d'art i el seu estudi obstaculitzat per una sèrie de raons tècniques, sembla que la rehabilitació completa de l'escultura hel·lenística pels experts només és qüestió de temps, puix per al públic en general ja ha demostrat ser de gran interès, garantint l'èxit de les exposicions on es mostra.[9][10][11]