Doctrina de la caducitat
From Wikipedia, the free encyclopedia
La doctrina de la caducitat (en anglès, "Doctrine of lapse") va ser una política d'annexió aplicada per la Companyia Britànica de les Índies Orientals a l'Índia fins al 1859. Segons la doctrina, qualsevol estat principat indi sota la sobirania de la Companyia Britànica de les Índies Orientals (la potència imperial dominant en el sistema subsidiari de l’Índia) tindria el seu estatus de príncep abolit (i per tant, annexionat a l'Índia britànica) si el governant fos "manifestament incompetent o morís sense hereu masculí".[1] Aquest últim suplantava el dret establert des de temps enrere que permetia a un sobirà indi sense hereu de triar un successor. A més, els britànics van decidir si els governants potencials eren prou competents. Molts indis consideraven que la doctrina i les seves aplicacions eren il·legítimes.
Aquesta política s'associa sovint a Lord Dalhousie, que va ser governador general de la Companyia de les Índies Orientals a l'Índia entre el 1848 i el 1856. No obstant això, va ser articulada pel Tribunal de Directors de la Companyia de les Índies Orientals ja el 1847 i diversos estats més petits ja havien estat annexionats sota aquesta doctrina abans que Dalhousie prengués el càrrec de governador general. Com que Dalhousie utilitzava aquesta política de manera més vigorosa i àmplia, generalment se li associa.