Cicle del sucre
cicle econòmic del Brasil / From Wikipedia, the free encyclopedia
El cicle del sucre, també conegut com a cicle de la canya de sucre, va ser un període de la història del Brasil colonial entre mitjans del segle xvi i mitjans del segle xviii. El sucre va representar la primera gran riquesa agrícola i industrial del Brasil i, durant molt de temps, va ser la base de l'economia colonial.
El cicle va començar l'any 1516, quan va ser introduïda la canya de sucre a l'illa d'Itamaracá, en la costa de Pernambuco, per l'administrador colonial Pero Capico.[1][2][3] Amb la creació de capitanies hereditàries, la de Pernambuco i la de São Vicente van destacar en la producció de sucre, aquesta última va ser superada per la de Bahia després de la implantació del Govern General. El 1549, Pernambuco ja tenia trenta engenhos-banguê; Bahia, divuit anys; i São Vicente, dos. El cultiu de la canya de sucre va prosperar i, mig segle després, la distribució d'engenhos de canya de sucre va ser de 256.[4]
Els cultius es feien per sistema de plantació, és a dir, eren grans finques que produïen un sol producte. La seva producció estava orientada al comerç exterior i utilitzava mà d'obra esclava formada per indígenes i africans, el tràfic dels quals també generava beneficis. La principal destinació del sucre brasiler era el mercat europeu,[5] i els nuclis més productius utilitzaven mà d'obra africana, mentre que els nuclis més petits continuaven amb la mà d'obra indígena original.[6] El propietari de l'engenho era un pagès propietari de la unitat de producció de sucre. A més del sucre, la producció de tabac i cotó també destacava al Brasil aleshores.
Pernambuco, la més rica de les capitanies durant el cicle de la canya de sucre, va impressionar el pare Fernão Cardim, qui va quedar sorprès per «les hisendes més grans i riques que les de Bahia, els banquets d'extraordinàries delícies, els llits de damasc carmesí, els serrells d'or i els rics edredons de l'Índia», i resumia les seves impressions en una frase antològica: «Pernambuco se acha mais vaidade que em Lisboa» (A Pernambuco es troba més vanitat que a Lisboa). L'opulència de Pernambuco semblava derivar, com suggereix Gabriel Soares de Sousa l'any 1587, del fet que, aleshores, la capitania era:
« | tan poderosa (...) que hi ha en ella més de cent homes que tenen de mil fins a cinc mil creuats de renda, i alguns de vuit, deu mil creuats. D'aquesta terra van sortir molts homes rics per a aquests regnes que van anar a ella molt pobres. | tão poderosa (...) que há nela mais de cem homens que têm de mil até cinco mil cruzados de renda, e alguns de oito, dez mil cruzados. Desta terra saíram muitos homens ricos para estes reinos que foram a ela muito pobres. | » |
— Gabriel Soares de Sousa |
Cap a principis del segle xvii, Pernambuco era la zona productora de sucre més gran i rica del món.[7][8][9]