Abá
superior o superiora d'un monasteriu, d'una colexata, d'un cabildu / From Wikipedia, the free encyclopedia
Un abá[1] (del llatín abbas, esti del < griegu αββα, y esti del araméu abbā, "padre", enllazando'l so significáu orixinal cola paternidá de Cristu) ye'l títulu dau al superior d'una abadía, monesteriu o dalgunes colexates de dolce o más monxos.[2]
Yera escoyíu polos monxos de la comunidá nuna votación secreta que'l so resultancia tenía de ser aprobáu pola Santa Sede. El cargu yera vitaliciu.[2]
El términu tien el so orixe nos monesterios de Siria. El títulu d'abá foi utilizáu per primer vegada n'Europa per San Benitu de Nursia. Primeramente, nun implicaba autoridá dalguna sobre la comunidá relixosa, sinón que s'emplegaba como un títulu d'honor y respetu escontra cualquier monxu d'edá avanzada o santidá eminente. Al faese común l'usu d'esti títulu n'Occidente, xeneralizóse'l so usu pa designar al superior de la comunidá, responsable de l'alministración temporal y espiritual del monesteriu, que pasó a llamase abadía. Cola aplicación xeneralizada de la Regla de San Benitu escontra finales del Sieglu V, configúrase como institución xurídica eclesiástica, xeneralmente de calter vitaliciu. Les sos insinies o distintivos, al igual qu'un obispu, son la cruz pectoral, el blagu, l'aniellu y la mitra.
Tamién recibe'l títulu d'abá, pero con calter namái honoríficu, el presbíteru escoyíu pa presidir un cabildru catedraliciu.