Extincion del Cretacèu-Paleogèn
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'extincion del Cretacèu-Paleogèn (abreujada K-Pg), tanben coneguda coma extincion del Cretacèu-Terciari (K-T), que marca la fin del Cretacèu, es una extincion massisa e de granda escala d'espècias animalas e vegetalas que s'es producha sus un cort periòde de temps (a l'escala geologica) fa 66 milions d'annadas[1].
Aqueste eveniment marca la fin de l'èra mesozoïca e lo començament de l'èra cenozoïca. Aquesta extinccion es associada a une signatura geologica (coneguda jol nom de limit K-T), abitualament jos la forma d'una prima sisa d'argila presentant un taus anormalament naut d'iridi, que se trapa dins diferentas regions del mond. K es l'abreviacion tradicionala pel periòde del Cretacèu (deriva del nom alemand Kreidezeit), e T es l'abreviacion del Terciari, tèrme istoric que designava lo periòde ara cobèrta pels periòdes Paleogèn e Neogèn. L'emplec del tèrme « Terciari » essent ara desconselhat coma unitat formala de temps o de ròca per la Comission internacionala sus l'estratigrafia, l’eveniment K-T es ara designat coma l'extincion Cretacèu-Paleogèn (o K-Pg) per fòrça cercaires.
La majoritat dels paleontològs admeton que los ausèls apartenon al grop dels dinosaures. Los dinosaures fòra dels ausèls son dichs non avians[2]. Los fossils de dinosaures non avians se tròban gaireben sempre sota lo limit K-T, los paleontològs estiment majoritàriament que los dinosaures s'atudèron just abans, o pendent l'eveniment. Dins aquesta interpretacion, lo fach que d'unes fossils de dinosaures sián estat descobèrts al dessús del limit K-T es entièrament degut a de remanejaments dels sediments, es a dire que l'erosion los tornèt a la superfícia abans que foguèsson tornarmai cobèrts per un depaus de sediments mai recents[3],[4],[5]. Aquesta teoria foguèt verificada, que de sistèmes de datacion, utilizats dempuèi lo començament de las annadas 2010, permeton de datar dirèctament los ossaments, al contrari dels metòdes precedents que datan pas que los sediments a l'entorn[6]. Los mosasaures, los plesiosaures, les pterosaures e fòrça espècais de plantas e d'invertebrats tanben s'atudèron. Los clads de mamifèrs e d'ausèls subrevisquèron amb pauc d'extincions, e una radiacion evolutiva dels taxons del Maastrichtien s'èra realizat plan mai après lo limit. Lo taus d'extincion e de radiacion varia d'un clad a l'autre[7].
L'illa de Madagascar, ja separada del continent african a l'epòca de l'eveniment, desvelopèt alara una fauna destriada.
Las teorias scientificas explican las extinccions del K-T per un o mai eveniments catastrofics, coma d'impactes cosmics, e/o una activitat volcanica crescuda, l'activitat volcanica semblant pasmens èsser anteriora. La datacion de mai d'un cratèrs d'impacte (coma l'impacte de Chicxulub) e aquela de las ròcas eissidas d'una activitat volcanica de massa dins los traps del Deccan, coïncidisson amb lo periòde aproximatiu de l'eveniment d'extinccion. Aquestes eveniments geologics aurián redusit la quantitat de lutz solar arribant al sòl, limitant atal la fotosintèsi e menant a un cambiament massís de l'ecologia terrèstra. D'autres cercaires avançan que l'extinccion foguèt mai progressiva, resultant de cambiaments mai lents del nivèl de la mar o del climat.
Pasmens, los paleobotanistas, coma los palinològs estudiant lo pollèn, semblan aver mostrat al nivèl de la limita K-T, e subretot suls sites nordamericans, que l'extinccion a estat rapid e coerenta amb l'ipotèsi d'un impacte: disparicion gaireben instantanèu del pollèn d'angiospèrmes dominant al Maastrichien, fern spike (« pic de las falguièras » [8] coïncidissent amb lo pic d'iridi, vegetacion oportunista (falguièras mai sovent) puèi de nòu apareisson progressiva de gimnospèrmas puèi d'angiospèrmas, e reconstitucion progressiva de la biodiversitat[9],[10],[11].
En març de 2010, un grop de 41 scientifics s'es acordat, dins la revista Science, sul fach que la casuda de l'asteroïde a l'origina del cratèr de Chicxulub foguèt l'eveniment desencadenant de l'extincion K-Pg[12]. Mas, quatre ans mai tard, la meteissa revista torna al debat publicant un novèl estudi geocronologic, que permetèt una datacion mai precisa de l'eveniment del plan del Deccan, tornan sus l'idèa que las gigantèscas efusions de lava del Deccan se seriá debanat mai d'ora per aver jogat un ròtle dins las extincions. L'estudi mòstra qu'aqueste fenomèn escamba plan lo periòde geologic d'extincions majoras, e torna de la credibilitat a l'ipotèsi sostenguda per Gerta Keller (paleontològ de l'Universitat de Princeton)[alpha 1],[13],[14]. Pendent episòdi volcanic d'entre los mai destructors de tota l'istòria de la Tèrra, los volcans aurián podut largat pro de dioxid de carbòni e de sofre per subte caufar la Tèrre e acidificar los oceans, tuant los tres quarts de las formas terrèstras de vida amb totes los dinosaures non avians.
En octobre de 2015, une datacion encara mai precisa de las coladas de lava dels traps del Deccan, basada sul rapòrt isotopic 40Ar/39Ar de l'argon, es obtenguda per l'equipa de Paul R. Renne[15] de l'Universitat de Califòrnia a Berkeley. Los episòdis mai importants de contunh d'emissions de lavas del Deccan, representant 70 % du total, son datats de mens de 50 000 ans après la casuda del meteorit de Chicxulub. Aquesta coïncidéncia convenc los autors que l'episòdi paroxismal dels traps seriá una consequéncia de l'impacte del meteorit de Chicxulub. Lo tust del meteorit auriá induch una onda sismica enòrma, equivalenta a un tèrratrem de magnitud 11, qu'auriá fragilizat la rusca terrèstra de l'autre costat del glòb, als « antipòds » en longitud mas pas en latitud. Atal, après l'extincion de massa deguda a l'impacte del meteorit de Chicxulub, las erupcions volcanicas del Deccan, amb lors quantitats enòrmas de gases letals deslargats — amb lo sulfur d'idrogèn (H2S) —, aurián perlongat los efièchs del nívol levats per l'impacte meteoritic,[16].
Pasmens se l'eveniment del limit K-T es estat de granda amplor, aguèt una variabilitat significativa del taus d'extincion entre los diferents grops d'espècias. Se supausa que de particulas atmosfericas bloquèron la lutz del Solelh, redusent la quantitat d'energia solara podent aténher la Tèrra. Los efectius de las espècias dependant de la fotosintèsi se son doncas demesit, quitament d'unas espècias se son atudadas. Vèrs la fin del Cretacèu, los organismes que fotosintetizavan, coma lo fitoplancton e las plantas terrèstras, èran a la basa de la cadena alimentària coma es lo cas uèi. L'extincion d'espècias vegetalas alara dominantas causèt un remanejament important d'aqueste grop d'organismes[17]. L'observacion suggerís que los animals erbivòrs s'atudèron quand las plantas que'n dependavan per se noirir son vengudas raras; en consequéncia, los predators superiors coma lo Tirannosaure tanben periguèron.
Los coccolitoforids (d'algas unicellulàrias microscopicas) e los molluscs, incluissent las amonitas, los rudists, las cagaraulas d'aiga doça e los muscles, coma los organismes que la cadena alimentària inclusís aquestes animals de clòscs, s'atudèron o coneguèron de pèrda pesuca pertes. Per exemple, se pensa que las amonitas èran la noiritura màger dels mosasaures, un grop de reptils marins gigants que s'apaguèron precisament a aqueste periòde[18].
Los omnivòrs, los insectivòrs e los carronhards an vescut a l'eveniment d'extinccion, benlèu a causa de la mai granda disponibilitat de lors fonts de noiritura. A la fin du Cretacèu, sembla i aver agut pas cap de mamifèr purament erbivòr o purament carnivòr. Los mamifèrs e los ausèls qu'an subrevescut a l’extinccion se noiriguèron d'insèctes, de vèrms e de cagarolas, qu'aqueles se noirissiá de matèria mòrta vegetala o animala. Los scientifics pensan qu'aquestes organismes an vescut fins a l'esfondrament de las cadenas alimentàrias basadas sus las plantas que se noiriguèron de degalhs o d'autres materials organics non vivants,[19],[20].
Dins las biocenòsis dels cors d'aigas, pauc de grops d'animals s'apaguèron qu'aquestas comunautats despendon mens dirèctament de plantas viventas per lor noiritura e mai de degalhs que regolan de la tèrra, çò que los apararà de l'extincion[21]. De mecanismes semblables, mas mai complèxes an estat observats dins los oceans. Las extinccions foguèron mai nombrosas d'entre los animals vivant dins la zona pelagica, que d'entre los animals dels fons sosmarins. Los animals de la zona pelagica dependon gaireben entièrament de la produccion primària del fitoplancton vivant, alara que d'animals vivants dins los fons marins s'alimentan de degalhs o pòdon passar a una alimentacion constituida sonque de degalhs.
Los subrevivants mai grands aerobis de l'eveniment, los crocodilians e los champsosaures, èran semiaquatics e aguèron accès als degalhs. Los crocodilians modèrnes pòdon viure coma carronhards e subreviure pendent de meses sens noiritura. Mai, dins lor jovença, se desvelopan lentament se noirisson pendent lors primièras annadas en granda partida d'invertebrats e d'organismes mòrts o de fragments d'organismes. Aquestas caracteristicas permetron la subrevida d'aquesta espècias a la fin del Cretacèu.
Après l'eveniment K-T, la biodiversitat a agut besonh d'un temps long per reviscolar, malgrat de l'existéncia de fòrça ròdols ecologics.
Lo limit K-T es associat a un taus de diparicion e d'aparicion d'espècias plan naut. Aqueste fenomèn toquèt subretot los nanoplanctons a l'origina dels depauses calcris del Cretacèu. Fòrça espècias desaparegudas son estat remplaçadas per de novèlas[22],[23]. L'analisi estatistica de las desapareissons de las espècias marinas suggerís que la diminucion de la diversitat foguèt mai provocada per una fòrta auçada de las extinccions puslèu que per una diminucion de l'apareisson de nouvèlas espècias[24], per un mecanisme natural e permanent nomenat especiacion.
Las donadas concernant los fitoplanctons nomenats dinoftas son pas tan plan explicadas pendent aqueste periòde de transicion del Cretacèu al Paleogèn[25], subretot que sols los cystes donan de bonas traças fossilas dins aqueste grop, e las espècias de dinofitas passan pas totas per l'estadi de cyste, çò qu'es benlèu a l'origina d'una sosestimacion de lor diversitat. Los estudis recents tendon a indicar qu'i auriá pas agut de variacions significativas de las dinofitas al nivèl de las sisas de depauses fossils que constituisson la limita entre Cretacèu e Terciari[26].
De traças geologicas de radiolaris existisson dempuèi lo periòde cambrian[27], e lors esquelets siliciós fossils pòdon èsser aisidament marcats e seguits pendnet la limita K-T. I a pas cap de pròva d’extinccion de massa d'aquestes organismes, e a causa del refregiment de temperaturas al començament del Paleocèn, se nòta una productivitat nauta per aquestas espècias al nivèl de las latituds nautas de l'emisfèr Sud. Al subjècte de las diatomèas, unes 46 % de las espècias subrevisquèron a la transicion de Cretacèu-Paleocèn, çò que suggerís un taus de renovelament significatiu de las espècias, mas pas una extinccion catastrofica al passatge de la limita K-T,[28].
La preséncia dels foraminifèrs planctonics al passatge de la limita K-T foguèt estudiada a partir de las annadas 1930[29],[30]. Aquestas recercas, estimuladas per la possibilitat d'un impacte cosmic, produguèron fòrça publicacions detalhant lor extinccion pendent aqueste periòde de transition. Pasmens, de discussions contunhan entre aquestes que creson que las donadas fossilas indican una extinction substenciala[31], e aqueles pensan que las donadas fossilas mòstran de multiples extinccions e apareissons d'espècias al passatge d'aquesta limita[32],[33]. D'entre aquestas espècias, las espècias benticas es a dire aquestas de nauta mar, semblan totas s'atudar. Se pensa que la biomassa dels oceans diminuiguèt après las extinccions que se debanèron sus las còstas e qu'aquestas foraminifèras dependavan dels degalhs organics per lor alimentacion. Quand mai tard le nombre d'espècias de microorganismes marins tornèt aumentat, s'obsèrva un aument concomitant del nombre d'espècias de foraminifèras benticas, benlèu a causa de l'aument de las fonts alimentàrias. Autrament dich, lo restabliment de las populacions de fitoplancton al començament del Paleocèn a provesit la font de noiritura necessària per alimentar de nòu de grandas populacions de foraminifèras benticas, que se noirisson sempre subretot de degalhs. Al començament del Paleocèn, lo restabliment final d'aquestas populacions benticas se realizèt en mai d'una estapas que durèron de centenats de milièrs d'annadas[34],[35].
I a una granda variabilitat al subjècte dels taus d'extinccion dels invertebrats marins al passatge de la limita K-T. Lo nombre de fossils e de sites fossilifèrs conguts es fèble, d'aqueste fach los tauses d'extinccion calculats a partir de las donadas recampadas pòdon pas correspondre a la realitat, los subreestimant.
Los ostracodes, una classa de pichon crustacèus qu'èran fòrça comuns pendent lo Maastrichtien superior, daissèron de traças fossilas dins un grand nombre de luòc. Un examèn d'aquestes fossils mòstra que la diversitat dels ostracodes es mai fèble pendent lo Paleocèn qu'a quin autre periòde del Terciari. Pasmens, dins l'estat actual de la recerca, se pòt pas determinar s'aquestas extinccions se produguèron abans o pendent l'interval del limit[36],[37].
Pels coralhs del Cretacèu tardièr, unes 60 % dels genres apartenent a l'òrdre dels Scleractinia (coralhs durs) capitèron pas a passar lo limit K-T e a aténher lo Paleocèn. L'analisi prigonda de las extinccions de coralhs d'aqueste epòca mòstra qu'unes 98 % de las espècias colonialas qu'abitavan las aigas tropicalas caudas e pauc prigondas s'atudèron. Los coralhs solitaris, que formèron mai sovent d'estèus e abitan de regions mai frejas e prigondas de l'ocean (sota de la zona fotica) foguèron mens tocats per la limita K-T. Las espècias de las colonias de coralhs dependon d'una simbiòsi amb d'algas fotosinteticas, que las populacions s'esfondrèron a causa dels eveniments a l'entorn de la limita K-T[38],[39]. Pasmens, l'explicacion de l'extinccion K-T e del restabliment al Paleocèn per l'utilizacion de las donadas dels fossils de coralhs deu èsser reviscolats a causa dels cambiaments que se produguèron dins los ecosistèmas de coralhs al passatge de la limita K-T.
Los nombres dels genres de cefalopòds, d’equinodèrmes e de bivalvas diminiguèron significativament après la limita K-T. Gaireben totas las espècias de braquiopòds, un pichon embrancament d'invertebrats marins, avent subrevesut a l'eveniment K-T e se diversifiquèron al començament del Paleocèn.
Levat la sosclassa de las Nautiloidea, representada uèi per las espècias dels nautils e un grop eissit d'una evolucion d'aqueles, a saber los Coleoidea qu'amassa entre autres los octopòds, los calmars e las sépias, totas las autras espècias de molluscs de la classa dels cefalopòds s'atudèron a la limita K-T. D'entre elas i a las espècias del superòrdre Belemnoidea e las amonitas, una sosclassa de cefalopòds de clòsc univalva, plan diversificats, que los especimèns èran nombroses, e de reparticion larga. D'estudis scientifics realizats suk subjècte precisèron que l'estrategia reproductritz dels nautiloïdes subrevivents, que se piejava sus d'uòus mens nombroses mai groses, joguèron un ròtle dins lor conservacion al respècte de las amonitas pendent l'extinccion. Las amonitas, elas, utilizavan d'una estrategia planctonica, es a dire que los uòus e de larvas èran tan nombrosas que pichonas, çò qu'auriá estat fòrça defavorable. De cercaires montrèron qu'a la seguida de la desapareisson de las amonitas, los nautiloïdes coneguèron una radiacion evolutiva amb de formas e de complexitats de clòc que jamai aviá estat de per abans per las amonitas[40],[41].
Unes 35 % dels genres d'equinodèrmes s'atudèron a la limita K-T, çò que fa pas gaire que son lo taxons que prosperissián a la fin del Cretacèu dins las aigas pauc prigondas, de fèble latitud, qu'aguèron lo taus d'extinccion mai naur. Al nivèl de las latitudas mejanas, los aquinodèrmes d'aigas prigondas foguèron plan men tocas per l'extinccion. Seriá una pèrda d'abitat la responsabla d'aquestes extinccions, subretot per submersion de estèus d'aiga pauc prigonda existissent a aqueste moment, pendnet un episòdi transgressiu que se passèt a un periòde pròche d'aqueste de l'eveniment d'extinccion[42].
D'autres grops invertebrats marins, coma de bivalvas coma los rudists e los inocerams, tanben s'atudèron a la limita K-T[43],[44].