Usuari:Vallue/Prova2
From Wikipedia, the free encyclopedia
La literatura espanyola de l'Barroc és un període de creació literària que compren aproximadament des de les obres inicials de Góngora i Lope de Vega, a la dècada de 1580, fins ben entrat el segle xviii. El segle més característic de l'Barroc literari[1] espanyol és el XVII, en el qual aconsegueixen el seu màxim nivell prosistes com Baltasar Gracián i Francisco de Quevedo, dramaturgs com Lope de Vega, Tirso de Molina, Calderón de la Barca i Juan Ruiz d'Alarcón, o la producció poètica dels citats Quevedo, Lope de Vega i Góngora.
Les característiques fonamentals de la literatura barroca espanyola són la progressiva complexitat en els recursos formals i una temàtica centrada en la preocupació pel pas del temps, i la pèrdua de confiança en els ideals neoplatònics del Renaixement.[2] Tanmateix, cal destacar la varietat i diversitat en els assumptes tractats, l'atenció al detall, i l'afany d'atraure a un públic ampli, del que és exemple la proliferació de la comèdia nova de Lope de Vega.[3] Es passa d'una preocupació sensual dominant al segle xvi, a una èmfasi en els valors morals i pedagògics, on conflueixen dos corrents: el neoestoïcisme i el neoepicureïsme.[2] El Criticón de Gracián suposa un punt d'arribada en la reflexió barroca sobre l'home i el món, la consciència del desengany, un pessimisme vital (però no exempt d'esperança), amb una crisi de valors general.[2]
La bareja de gèneres és una de les característiques del Barroc.[4] A Góngora hi conviuen la poesia lírica d'estil sublim de la Fábula de Polifemo y Galatea que fa virtut de la dificultat, amb romanços i letrillas satíric burlesques, d'àmplia difusió popular. Els dos corrents es fan híbrids a la Fábula de Píramo y Tisbe; Quevedo cultiva els poemes metafísics i morals més transcendents, al mateix temps que escriu sobre assumptes de baix nivell i fins i tot de mal gust (Grácias y desgracias del ojo del culo).[5]
El teatre barroc espanyol configura una escena popular que ha perdurat com a producció clàssica per al teatre futur. Els drames filosòfics de Calderón de la Barca, dels quals és exemple excel·lent La vida és sueño, suposen un zenit en la producció dramàtica espanyola. Com tota la literatura barroca, s'inscriu en una època d'esplendor que rep el nom genèric de Segle d'or.[6]