Usuari:Jaumellecha/proves
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de la Bretanya comença amb un assentament les traces del qual es remunten a la prehistòria, del 700.000 aC. El període neolític, que va començar en aquestes regions cap al 5000 aC, va estar marcat allí pel desenvolupament d'un important megalitisme que es va manifestar en llocs com el cairn de Barnenez, el cairn de Gavrinis, la Taula dels Marchand de Locmariaquer o els alienaments de Carnac. Durant la seva protohistòria, que va començar cap a mitjans del iii mil·lenni aC, el subsòl ric en estany va permetre el desenvolupament d'una indústria productora d'objectes de bronze, així com circuits comercials d'exportació a altres regions d'Europa. Durant els segles anteriors a la nostra era, va ser habitat per pobles gals com els vènets o els namnetes, abans que aquests territoris fossin conquerits per Juli Cèsar l'any 57 aC, després romanitzats progressivament.
Formant part d'Armòrica durant l'època galo-romana, va veure el desenvolupament d'un important comerç marítim al voltant dels ports de Nantes, Gwened i Alet, així com les fàbriques de salaó al llarg de les seves costes. Quan el poder romà va viure crisis als segles iii i v, els primers bretons insulars (els britans) són cridats pel poder imperial per ajudar a assegurar el seu territori, iniciant així un moviment migratori que es prolonga fins al segle vi, i donant lloc a diversos regnes a la península. Va ser per evitar les incursions britanes que el veí regne franc va establir una marca de Bretanya incorporant el comtat de Rennes i el de Nantes. Els merovingis i després els carolingis intenten entre els segles vi i viii integrar aquesta regió al regne franc, amb un èxit limitat i efímer.
La unitat de la regió en la forma del Regne de Bretanya es va establir l'any 851 amb el rei Erispoe, fill de Nominoe, però no va durar a causa de les disputes successives i les incursions normandes. A partir del 939, un ducat de Bretanya es va fer càrrec de fronteres quasi definitives, administrat per ducs de cases bretones del 939 al 1166, abans de caure en l'esfera d'influència dels Plantagenêt i després dels Capets. Del 1341 al 1364, amb el rerefons de la Guerra dels Cent Anys, la Guerra de Successió Bretona va veure que diferents faccions lluitaven per apropiar-se del ducat. Aleshores sorgeix un poder autònom durant els segles xiv i xv, que va dur a terme una política d'independència del regne de França, però que finalment va portar a la unió de Bretanya amb França el 1532.
- Mapa dels nou països històrics de Bretanya (bro)
- Mapa dels països tradicionals de Bretanya (paou / broioùigoù)
La província bretona integrada al regne francès conserva una relativa autonomia, beneficiant-se de les seves pròpies institucions. Després d'un període de fort creixement econòmic i demogràfic als segles xvi i xvii gràcies a la pau redescoberta, la Bretanya va viure temps més conflictius a finals del segle xvii amb la Revolució Francesa el 1789. La província es va dissoldre el 1790 i el seu territori es va dividir entre cinc departaments: Côtes-du-Nord, Finistère, Ille-et-Vilaine, Loire-inférieure i Morbihan.
Durant el llarg segle xix (1789-1914), marcat per una modernització de la seva agricultura i per una explosió demogràfica, es va desenvolupar l'emigració a la resta de França. Terra llavors reputada conservadora, va veure tanmateix el desenvolupament de grans moviments obrers a ciutats com Brest, An Oriant i Saint-Nazaire. La Primera Guerra Mundial va suposar un punt d'inflexió important per als bretons, que després van descobrir altres formes de vida que alguns intentarien anar integrant.
La qüestió del lloc de la llengua bretona i de les tradicions de la regió esdevingué l'element central d'un moviment polític bretó (emsav) que començava a sorgir al mateix temps. Un llarg procés de modernització va des de la dècada del 1920 fins a la dècada del 1970, juntament amb un moviment de reafirmació cultural.