Usuari:Amadalvarez/Eva Perón CASTELLA
From Wikipedia, the free encyclopedia
María Eva Duarte de Perón ( Junín o Els Tendals, província de Buenos Aires, [1] 7 de maig de 1919 – Buenos Aires, 26 de juliol de 1952), també coneguda com Eva Perón o Evita, va ser una actriu i política argentina . Es va casar amb Juan Domingo Perón el 1945 i després de l'assumpció d'aquest com President de la Nació Argentina l'any següent, Duarte es va convertir en primera dama.
Biografia | |
---|---|
Naixement | 7 de maig de 1919 Los Toldos |
Mort | 26 de juliol de 1952(1952-07-26) (als 33 anys) Buenos Aires |
Primera Dama de la Nació Argentina | |
4 de juny de 1946 – 26 de juliol de 1952 | |
President | Juan Domingo Perón |
Presidenta del Partit Peronista Femení | |
1949 – 26 de juliol de 1952 | |
President | Juan Domingo Perón |
Presidenta de la Fundació Eva Perón | |
1948 – 26 de juliol de 1952 | |
President | Juan Domingo Perón |
Dades personals | |
Nacionalitat | Argentina |
Activitat | |
Ocupació | actriu i política |
Partit | Partit Peronista Femení Justicialista |
Família | |
Cònjuge | Juan Domingo Perón |
María Eva Duarte de Perón (Junín o Los Toldos, provincia de Buenos Aires,[2] 7 de mayo de 1919 – Buenos Aires, 26 de julio de 1952), también conocida como Eva Perón o Evita, fue una actriz y política argentina. Se casó con Juan Domingo Perón en 1945 y tras la asunción de este como Presidente de la Nación Argentina el año siguiente, Duarte se convirtió en primera dama.
D'orígens humils, migró a Buenos Aires als quinze anys on es va dedicar a l'actuació, aconseguint renom en el teatre, el radioteatro i el cinema. El 1943 va ser una de les fundadores de l'Associació Radial Argentina (LLAURA), de la qual va ser electa presidenta a l'any següent. El 1944 va conèixer a Perón, llavors secretari d'Estat del govern de facto, en un acte de recaptació de fons per a les víctimes del terratrèmol de Sant Joan . Ja casada amb Perón, va participar activament en la campanya electoral del seu marit el 1946, sent la primera dona argentina a fer-ho.
De orígenes humildes, migró a Buenos Aires a los quince años donde se dedicó a la actuación, alcanzando renombre en el teatro, el radioteatro y el cine. En 1943 fue una de las fundadoras de la Asociación Radial Argentina (ARA), de la que fue electa presidenta al año siguiente. En 1944 conoció a Perón, entonces secretario de Estado del gobierno de facto, en un acto de recaudación de fondos para las víctimas del terremoto de San Juan. Ya casada con Perón, participó activamente en la campaña electoral de su marido en 1946, siendo la primera mujer argentina en hacerlo.
Va impulsar i va aconseguir la sanció el 1947 de la llei de sufragi femení. Després d'aconseguir la igualtat política entre els homes i les dones, va buscar després la igualtat jurídica dels cònjuges i la pàtria potestat compartida amb l'article 39 de la Constitució de 1949 . El 1949 va fundar el Partit Peronista Femení, el que va presidir fins a la seva mort. Va desenvolupar una àmplia acció social a través de la Fundació Eva Perón, dirigida als grups més carenciados. La Fundació va construir hospitals, asils, escoles, va impulsar el turisme social creant colònies de vacances, va difondre l'esport entre els nens mitjançant campionats que van abastar a tota la població, va atorgar beques per a estudiants, ajudes per a l'habitatge i va promocionar a la dona en diverses facetes.
Impulsó y logró la sanción en 1947 de la ley de sufragio femenino. Tras lograr la igualdad política entre los hombres y las mujeres, buscó luego la igualdad jurídica de los cónyuges y la patria potestad compartida con el artículo 39 de la Constitución de 1949. En 1949 fundó el Partido Peronista Femenino, el que presidió hasta su muerte. Desarrolló una amplia acción social a través de la Fundación Eva Perón, dirigida a los grupos más carenciados. La Fundación construyó hospitales, asilos, escuelas, impulsó el turismo social creando colonias de vacaciones, difundió el deporte entre los niños mediante campeonatos que abarcaron a toda la población, otorgó becas para estudiantes, ayudas para la vivienda y promocionó a la mujer en diversas facetas.
Va adoptar una posició activa en les lluites pels drets socials i laborals i es va constituir en vincle directe entre Perón i els sindicats. El 1951, per les primeres eleccions presidencials amb sufragi universal, el moviment obrer va proposar a Evita, com la cridava la població, com a candidata a vicepresidenta, no obstant això ella va renunciar a la candidatura el 31 d'agost, conegut com el Dia del Renunciamiento , pressionada per les lluites internes en el peronisme i la societat davant l'eventualitat que una dona recolzada pel sindicalisme pogués arribar a vicepresidenta.
Adoptó una posición activa en las luchas por los derechos sociales y laborales y se constituyó en vínculo directo entre Perón y los sindicatos. En 1951, para las primeras elecciones presidenciales con sufragio universal, el movimiento obrero propuso a Evita, como la llamaba la población, como candidata a vicepresidenta, sin embargo ella renunció a la candidatura el 31 de agosto, conocido como el Día del Renunciamiento, presionada por las luchas internas en el peronismo y la sociedad ante la eventualidad de que una mujer apoyada por el sindicalismo pudiera llegar a vicepresidenta.
A causa d'un fulminant càncer d'úter, va morir el 26 de juliol de 1952, a l'edat de 33 anys. Va rebre honors oficials sent vetllada en el Congrés de la Nació i en la central sindical (CGT), amb un reconeixement multitudinari sense antecedents al país. El seu cos va ser embalsamat i situat en la CGT. La dictadura cívic-militar autodenominada Revolució Libertadora va segrestar i va profanar el seu cadàver el 1955, ocultant-ho durant setze anys.
Debido a un fulminante cáncer de útero, falleció el 26 de julio de 1952, a la edad de 33 años. Recibió honores oficiales siendo velada en el Congreso de la Nación y en la central sindical (CGT), con un reconocimiento multitudinario sin antecedentes en el país. Su cuerpo fue embalsamado y ubicado en la CGT. La dictadura cívico-militar autodenominada Revolución Libertadora secuestró y profanó su cadáver en 1955, ocultándolo durante dieciséis años.
Va escriure dos llibres, La raó de la meva vida el 1951 i El meu missatge el 1952 i va rebre nombrosos honors. Entre ells el títol de Cap Espiritual de la Nació, la distinció de Dona del Bicentenario , la Gran Creu d'Honor de la Creu Vermella Argentina, la Distinció del Reconeixement de Primera Categoria de la CGT, la Gran Medalla a la Lleialtat Peronista en Grau Extraordinari i el Collaret de l'Ordre del Libertador General Sant Martín , la màxima distinció argentina. S'han produït a més nombroses pel·lícules, musicals, obres teatrals, novel·les i composicions musicals sobre Eva Duarte de Perón.
Escribió dos libros, La razón de mi vida en 1951 y Mi mensaje en 1952 y recibió numerosos honores. Entre ellos el título de Jefa Espiritual de la Nación, la distinción de Mujer del Bicentenario, la Gran Cruz de Honor de la Cruz Roja Argentina, la Distinción del Reconocimiento de Primera Categoría de la CGT, la Gran Medalla a la Lealtad Peronista en Grado Extraordinario y el Collar de la Orden del Libertador General San Martín, la máxima distinción argentina. Se han producido además numerosas películas, musicales, obras teatrales, novelas y composiciones musicales sobre Eva Duarte de Perón.
Plantilla:Wikipedia Grabada
Plantilla:Wikipedia Grabada