Usuària:Amper2/El paper de paret groc
From Wikipedia, the free encyclopedia
The Yellow Wallpaper (en català: "El paper de paret groc" o "El paper groc") és un conte curt de 6000 paraules, obra de l'escriptora nord-americana Charlotte Perkins Gilman. Va ser publicat per primera vegada el mes de gener de 1892 al The New England Magazine.[1] Aquesta obra està considerada seminal de la literatura feminista nord-americana, i il·lustra les actituds al segle XIX pel que fa a la salut de les dones, el seu aspecte físic i també mental.
Fitxa | |
---|---|
Autor | Charlotte Perkins Gilman |
Publicació | USA |
Escrit en primera persona, es tracta de les anotacions del diari de la dona d'un metge (John), el qual ha llogat una mansió antiga d'estiueig. La parella s'instal·la a la cambra infantil de la planta alta. A la nostra protagonista se li prohibeix treballar, i se l'anima a alimentar-se correctament i a realitzar exercici a l'aire lliure, de manera que pugui recuperar-se del que el seu espòs denomina una "depressió nerviosa temporal– una lleugera tendència histèrica", un diagnòstic bastant comú pel que fa a les dones d'aquesta època.[2][3] La protagonista amaga el seu diari perquè no vol que se li retregui que ha estat treballant en excés.
La història traspua els efectes de la falta d'estimulació sobre la salut mental de la narradora, de tal manera que acaba desenvolupant una psicosi. Sense res que l'estimuli, s'obsessiona pel disseny i el color del paper de la paret. "Aquest paper de la paret, té el to groc més estrany! Em fa pensar en totes les coses grogues que he vist a la meva vida – no les coses belles, com per exemple els botons d'or, sinó coses grogues velles fetes malbé. Però aquest paper té alguna cosa de particular, la seva olor! ... L'única cosa que se m'ocorre semblant és el color del paper! Una olor groga."[4]
Com a conseqüència de tot això, termina per imaginar-se dones arrossegant-se entre els dibuixos del paper de la paret i arriba a creure's, fins i tot, que ella mateixa és, també, una d'aquestes dones. La protagonista es tanca a l'habitació, l'únic lloc on pot sentir-se segura, fin i tot un cop ha acabat l'estiu. "Perquè fora has d'arrossegar-te per terra, i tot és verd en comptes de groc. En canvi, aquí puc arrossegar-me fàcilment pel pis, i la meva espatlla s'hi avé perfectament, en un extens contacte íntim amb la paret, i així no em perdo."[5]