Théâtre Robert-Houdin
From Wikipedia, the free encyclopedia
El Théâtre Robert-Houdin, anunciat inicialment com el Théâtre des Soirées Fantastiques de Robert-Houdin, va ser un teatre de París dedicat principalment a la representació d'il·lusió escènica. Fundat pel famós mag Jean Eugène Robert-Houdin el 1845 al núm. 164 Galerie Valois com a part del Palais-Royal, el 1852 es va traslladar a una seu permanent al núm. 8 del Boulevard des Italiens. Entre els directors posteriors del teatre, abans de la seva demolició el 1924, hi va haver Hamilton, protegit de Robert-Houdin, i l'il·lusionista i innovador cinematogràfic Georges Méliès.
Théâtre Robert-Houdin | ||||
---|---|---|---|---|
Dades | ||||
Tipus | Teatre i edifici desaparegut | |||
Característiques | ||||
Estat d'ús | enderrocat o destruït permanentment tancat | |||
Localització geogràfica | ||||
Entitat territorial administrativa | París | |||
Localització | galerie de Valois | |||
| ||||
Activitat | ||||
Fundador | Jean Eugène Robert-Houdin | |||
Capacitat màxima | 225 éssers humans | |||
Quan va fundar el teatre, Robert-Houdin era conegut principalment per les seves aparicions com a mag i els seus hàbils invents mecànics. Desitjós de consolidar el seu treball com a intèrpret escènic, va llogar algunes sales d'actes al Palais-Royal i les va fer convertir en un petit però elegant auditori amb un escenari i prosceni. En preparar el seu escenari, Robert-Houdin es va diferenciar deliberadament de les tradicions de màgia escènica convencional; va evitar l'èmfasi habitual en la confusió visual enlluernadora, substituint-la per un simple aspecte de saló amb mobles lleugers a l'estil Lluís XV. Després d'un començament difícil, el seu teatre va guanyar el respecte de la crítica, i va augmentar en popularitat amb la introducció de la seva il·lusió «Second Sight» mentalista.
A principis de 1852, Robert-Houdin va transferir la direcció del teatre al seu antic deixeble Hamilton (de nom real Pierre Etienne Chocat), que va continuar el seu èxit. A finals d'aquell any, quan es va acabar el contracte d'arrendament del Palais-Royal, Hamilton va traslladar la seva operativa a un teatre de bulevard al Boulevard des Italiens. En la seva nova ubicació permanent, el teatre va continuar funcionant durant les següents dècades, dirigit per Cleverman (de nom real François Lahire), Pierre Edouard Brunnet i Émile Voisin. Una renovació dràstica del repertori del teatre a mitjans de la dècada de 1870 li va donar un gran impuls financer, amb l'augment de les entrades de taquilla que li van permetre començar a acollir artistes convidats. Tanmateix, el boom no va durar gaire, i el teatre estava físicament deteriorat i en una greu caiguda financera a mitjans de la dècada de 1880.
El 1888, Georges Méliès es va fer càrrec de l'arrendament del local. Va mantenir el personal existent, però va començar una renovació a fons, amb l'objectiu de restaurar tant l'arquitectura del teatre com el seu repertori a la seva antiga qualitat. La seva primera gran innovació va ser concloure l'entreteniment de cada vespre amb una il·lusió escenificada espectacularment i anunciada profusament, en què explica una història en miniatura completa amb una escenografia original i personatges disfressats. Les restauracions i innovacions de Méliès van ser tot un èxit. L'any 1896, quan les imatges en moviment eren una novetat emergent, va afegir la projecció cinematogràfica al repertori del teatre, i fins i tot va començar a fer les seves pròpies pel·lícules per mostrar-les i vendre-les en altres llocs. Durant els següents quinze anys, la realització de cinema es va convertir en una part important de la seva carrera, a més de la seva feina al teatre i s'hi va solapar. Un incendi el 1901 va destruir la major part del recinte, però el teatre va ser reconstruït el mateix any i va continuar presentant actuacions amb èxit.
A l'inici de la Primera Guerra Mundial, el teatre va ser tancat; Méliès, ara molt endeutat per una sèrie de problemes relacionats amb el cinema, no va poder mantenir-lo i el va subarrendar com a cinema a temps complet. Va tancar el local l'any 1923, quan va vendre totes les seves propietats per intentar pagar els seus deutes. Els urbanistes de París van enderrocar el teatre l'any següent per permetre una continuació del Boulevard Haussmann.