Tàxon Llàtzer
From Wikipedia, the free encyclopedia
El tàxon Llàtzer és un fenomen de reaparició d'un tàxon o espècie que es creia extinta. Aquest terme s'aplica tant a les espècies animals com a la resta d'organismes. El nom prové del personatge de Llàtzer de Betània, ressuscitat per Jesús segons el Nou Testament de la Bíblia.
El període d'absència ve representat per una manca en els registres fòssils de l'espècie, és a dir, quan solament se n'han identificat proves de vida en períodes antics i en períodes recents, però cap en períodes intermedis. Atès que és extremadament improbable que una espècie pugui reaparèixer després d'haver desaparegut, aquest fenomen es pot explicar pel fet que no es va fossilitzar durant els períodes intermedis, o bé que encara no se n'han trobat fòssils.
Aquest terme s'utilitza en Paleontologia; per extensió, però, es pot aplicar també a espècies considerades actualment com a extintes, és a dir, sense haver-se'n observat individus durant anys o desenes d'anys, però que han estat redescobertes, com ara el Campephilus principalis, el Petaurus gracilis o el Porphyrio hochstetteri. Un dels exemples més coneguts, però, és el celacant, ja que es creia que s'havia extingit fa uns 80 milions d'anys, al Cretaci, però que es va redescobrir el 1938 a la costa oriental de Sud-àfrica.
Tanmateix, els grans organismes de conservació com ara la UICN consideren que aquestes espècies es troben sovint entre les més amenaçades, ja que el nombre d'individus observats és petit o bé es troben en una situació propera a la incapacitat per a renovar les generacions. Tot i això, determinades espècies han pogut viure sense ser observades desenes d'anys, com ara el Potorous gilbertii, que es va creure extint durant 120 anys.