Sonata per a piano núm. 10 (Beethoven)
From Wikipedia, the free encyclopedia
Beethoven va compondre la Sonata per a piano núm. 10, op. 14, núm. 2 entre el 1798 i el 1799. És una sonata clau per a entendre el seu desenvolupament com a músic. La sonata està dedicada a Madame La Barone de Braun, la dona del director del Teatre de la Cort de Viena. Gràcies a això, Beethoven va poder fer contacte amb aquest i poc més tard va poder estrenar la Simfonia núm. 1 en do major. Una interpretació de l'obra dura entre 15 i 17 minuts. No obstant, aquesta és una de les peces per a piano més desconegudes de la joventut del compositor.
Per a altres significats, vegeu «Sonata per a piano núm. 10 (Mozart)». |
Vuit primers compassos de la Sonata per a piano núm. 10 | |
Forma musical | Sonata |
---|---|
Tonalitat | Sol major |
Compositor | L. V. Beethoven |
Creació | 1798-1799 |
Data de publicació | 1799 |
Catalogació | Op. 14, núm. 2 |
Durada | 15'- 17' |
Opus | 14 |
Instrumentació | piano |
Moviments | |
| |
Cal destacar que aquesta sonata cristal·litza l'evolució del compositor partint de la música de cambra i de teclat fins a la simfònica, passant pels quartets de corda. A més a més, és també durant els anys en què compon aquesta sonata (i la seva germana, la Op. 14 núm. 1) quan comença a notar una lleugera pèrdua auditiva (tret que el marcarà fins a la seva mort).
La sonata es caracteritza per un tenir classicisme que ja va perdent la força de l'ordre, com es veu demostrat en el desenvolupament del primer moviment o en el final del segon. És a dir, es pot començar a entreveure un nou model artístic que va sorgint a principis del segle xix a Viena amb L. V. Beethoven al capdavant.