Servitud (dret romà)
dret real / From Wikipedia, the free encyclopedia
En dret romà, la servitud predial (del llatí iura praedorium o servitutes praediorum), o simplement servitud (servitutes), és un dret real que els propietaris de finques veïnes poden establir voluntàriament, perquè una finca o predi anomenada servent presti a una altra, anomenada dominant, l'avantatge permanent d'un ús limitat. Com a relacions d'ús, les servituds són drets fonamentalment solidaris i indivisibles, sent això últim el que ocasiona que la servitud romangui íntegra malgrat que qualsevol predi implicat es divideixi. A més, tampoc no hi ha la possibilitat d'una adquisició o extinció parcial.[1][2]
Com a tipus de concurrència de drets que és, la servitud produeix una limitació de la propietat del predi servent. És aquest el que pateix el gravamen, però el propietari en cap moment queda personalment obligat, ja que les servituds són un dret real limitat que recau sobre finques. Encara que per part del predi servent la servitud suposi una tolerància, des de la perspectiva del dominant aquesta pot consistir en una intromissió (immissio) lícita sobre el predi que actua com a servent (servitud positiva), o en un dret a impedir (ius prohibendi) determinats actes en el predi servent (servitud negativa). Quan la servitud es pot reconèixer per un signe visible, manifest, etc., com pot ser una finestra o un canal, la servitud s'anomena aparent, mentre que en el cas oposat, és a dir, quan manca aquest signe, la servitud rep el nom de no aparent.[3]
Al principi, les immissions en béns immobles aliens no estan permeses legalment, pel que el propietari té la possibilitat d'impedir-les (ius prohibendi), i en cas de persistència, pot acudir als interdictes uti possidetis i quod vi aut clam o a les accions negatòries corresponents. Per la seva part, el propietari pot fer a la seva finca tot el que estimi convenient sempre que les seves accions no comportin una intromissió en l'immoble veí.