Relacions entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient
relacions internacionals entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient / From Wikipedia, the free encyclopedia
Les relacions entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient foren les relacions internacionals entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient[nota 1] des de mitjans del segle xii, quan es produí la unió dinàstica entre el Comtat de Barcelona i el Regne d'Aragó, fins a la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs otomans el 1453.
La Corona d'Aragó (nord-est de la península Ibèrica) i l'Imperi Romà d'Orient (centrat en el mar Egeu) a l'Europa del 1190 | |
Corona d'Aragó | Imperi Romà d'Orient |
---|---|
Els territoris que posteriorment integrarien la Corona d'Aragó havien format part de l'antiga Roma des del segle iii aC, quan foren arrabassats a Cartago en el transcurs de les guerres púniques, i es convertiren en unes de les províncies més estables de l'Imperi Romà. Tanmateix, la primera meitat del segle v fou testimoni de la seva caiguda en mans d'invasors germànics com els visigots i els vàndals. Excepte la part meridional del País Valencià, les illes Balears i Sardenya, que serien recuperades temporalment per Justinià I gairebé un segle més tard,[1] la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476 feu que l'Imperi Romà, replegat a la seva meitat oriental, perdés definitivament el control sobre aquests territoris.
Al llarg dels segles següents, l'est de la península Ibèrica fou incorporat primer al Regne dels Visigots i seguidament al Califat Omeia. En els primers anys de la Reconquesta, aquests territoris caigueren dins l'esfera d'influència de l'Imperi Carolingi i, de fet, els comtats catalans foren vassalls dels francs fins al 988.[2] Mentrestant, l'Imperi Romà d'Orient, que havia adoptat el grec com a llengua oficial durant el regnat d'Heracli (r. 610-641), centrava la seva atenció en la frontera oriental, on els atacs musulmans havien arribat a posar en perill la seva supervivència. Encara que Nicèfor II Focas i els seus successors, Joan I Tsimiscés i Basili II Bulgaròcton, aconseguiren restaurar l'estabilitat de l'imperi i fins i tot ressituar-lo com a primera potència d'Europa a finals del segle x i principis del segle xi, durant aquest període es consolidaren una sèrie de diferències religioses i polítiques entre l'Occident llatí i l'Orient grec que acabarien desembocant en el Gran Cisma del 1054 entre l'Església Catòlica i l'Església Ortodoxa.[3] Així doncs, tot i un cert acostament durant les Croades, la Corona d'Aragó nasqué en un clima de gran desconfiança entre Occident i Orient.
Tanmateix, la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient se sobreposaren a aquest context poc propici i teixiren lligams que, a diferència de les relacions que cadascun d'ells mantenia amb la majoria d'estats tercers, eren de naturalesa molt més política que econòmica.[4] Malgrat l'oposició de potències com el Sacre Imperi Romanogermànic i tensions puntuals com els fets de la Venjança Catalana, la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient establiren vincles importants basats en l'amistat i en la unitat d'acció contra enemics comuns.[4] Entre altres ocasions, els aragonesos i els romans col·laboraren per frustrar els designis de Carles I d'Anjou sobre els seus territoris, fer valdre els drets de Constança de Sicília sobre el Regne de Sicília i combatre les ràtzies dels turcs a Anatòlia, mentre que figures com Eudòxia Comnena, muller de Guillem VIII de Montpeller i àvia materna del rei Jaume I el Conqueridor, encarnaven els contactes més personals. Les relacions perduraren fins al mateix dia de la caiguda de Constantinoble, amb la participació d'un escamot de catalans en la defensa de la ciutat.[5]