Relacions entre Ucraïna i la Unió Europea
From Wikipedia, the free encyclopedia
D'acord amb el Parlament Europeu, la Unió Europea està cercant de forma progressiva establir una relació propera amb Ucraïna que vagi més enllà de la cooperació i es dirigeixi cap a la integració econòmica i l'aprofundiment de la cooperació política.[1] S'afirma que Ucraïna és un soci prioritari a l'interior de la Política Europea de Veïnatge. Un pla d'acció conjunta UE-Ucraïna va ser signat pel Consell Europeu el 21 de febrer de 2005, el qual es fundava en l'acord d'associació i cooperació de 1994 i proveïa, segons la Comissió Europea, d'un marc de treball ampli i ambiciós amb Ucraïna en totes les àrees claus de reforma.[2]
Ucraïna |
Unió Europea |
---|---|
Missió diplomàtica | |
Representat per | |
Tipus | relació bilateral |
Format per | |
Segons les autoritats ucraïneses, la Política Europea de Veïnatge no és un instrument polític adequat, ja que l'adhesió a la Unió Europea ha estat un dels objectius principals de tots els governs des de 1994. Després de la Revolució Taronja de 2004 que va portar al poder Víktor Iúsxenko, la Comissió Europea ha estat molt lenta a les seves reaccions es va progressar poc en dirigir al país major d'Europa cap al camí d'una eventual condició de membre.
El 22 de juliol de 2008 es va anunciar que se signaria un acord del tipus d'estabilització i associació entre Ucraïna i la Unió Europea el 8 de setembre de 2008 a Évian-les-Bains (França).[3] Les converses sobre un Tractat de lliure comerç entre Ucraïna i la Unió Europea van iniciar-se el 18 de febrer de 2008 entre el govern ucraïnès i el comissionat europeu Peter Mandelson.
El 2012, la UE va signar acords de lliure comerç i d'associació política amb Ucraïna, tanmateix els líders de la UE, van declarar que aquests acords no es ratificarien llevat que canviessin les direccions d'Ucraïna sobre un «marcat deteriorament de la democràcia i l'imperi de la llei»", incloent-hi l'empresonament de Iúlia Volodímirivna Timoixenko i Iuri Lutsenko en 2011 i 2012.[4][5][6] El 25 de febrer de 2013, el conjunt de la UE va donar un termini de tres mesos a Ucraïna per portar a terme els canvis necessaris en la seva justícia i en els sistemes electorals per tal de permetre la signatura formal dels seus acords amb la Unió Europea a Vílnius el 29 de novembre de 2013.[7][8]
Tanmateix, a finals de novembre, el president d'Ucraïna Víktor Ianukòvitx va declarar que «una alternativa per a la integració europea no existeix».[9] El president Ianukòvitx va assistir a la cimera de la Unió Europea a Vílnius el dia 28 i 29 novembre de 2013, on l'Acord d'Associació havia estat originalment planejat per confirmar-ho,[10] però l'acord no es va signar.[11] El 29 de novembre el president de la Comissió Europea José Manuel Barroso va reiterar que l'oferta de la UE a Ucraïna pel que fa a la signatura d'un Acord d'Associació es va mantenir en la taula.[12][13]
La decisió de posposar la signatura de l'acord va ser rebuda amb actives i massives protestes per part del poble a Ucraïna.[14] Desenes de milers de manifestants van inundar els carrers de Kíiv i la mítica Plaça de la Independència, on va néixer la Revolució Taronja el 2004, al crit de «Revolució!» contra l'autoritarisme del Govern de Víktor Ianukòvitx i per exigir-li la signatura de l'acord d'associació negociat ja amb la Unió Europea. Els enfrontaments entre opositors i agents de Policia es van estendre per una gran part de la ciutat. Ianukòvitx es va desplaçar fins als afores de la capital per mantenir una reunió amb el seu gabinet en què sé està sospesant la possibilitat de decretar l'estat d'excepció.[15]
Finalment, l'Acord d'Associació Unió Europea-Ucraïna es va signar el 21 de març del 2014.[16][17]
El 27 de juny del 2014, el nou president Poroshenko va signar un acord de lliure comerç amb la Unió Europea a Brussel·les, el 16 de setembre del 2014, el Consell Suprem va aprovar un projecte de llei sobre la ratificació de l'Acord d'Associació entre Ucraïna i la Unió Europea, que el mateix dia va ser signat pel president Peter Poroshenko.
El febrer del 2019, la Rada Suprema va incloure legalment a la Constitució d’Ucraïna el camí cap a l’adhesió a l’OTAN i a la Unió Europea.[18][19] Al preàmbul de la Constitució, es va recollir la redacció sobre "la identitat europea del poble ucraïnès i la irreversibilitat del curs europeu i euroatlàntic d'Ucraïna" i a l'art.102 es van ampliar les competències del cap d'Estat: es va convertir en "el garant de la implementació del curs estratègic de l'estat per adquirir la plena adhesió a la Unió Europea i a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord".
Després de la invasió russa d'Ucraïna, el suport a l'adhesió a la UE va augmentar fins a un rècord del 91%.[20] En els primers dies de la guerra a gran escala ruso-ucraïnesa, hi va haver un augment del 68% al 86%, després va continuar creixent i a finals de març és del 91%, un rècord absolut per a tots els anys d'investigació.[21]
El 23 de juny del 2022, el Parlament Europeu va adoptar una resolució que demanava la concessió immediata de l'estatus de candidat per a ser membre de la Unió Europea a Ucraïna.[22][23] El 23 de juny del 2022, el Consell Europeu va concedir a Ucraïna l'estatus de candidata a l'adhesió a la Unió Europea.[24]