Reformes borbòniques a Nova Espanya
From Wikipedia, the free encyclopedia
Les Reformes borbòniques a la Nova Espanya van ser una sèrie de canvis administratius aplicats pels membres de la monarquia absoluta borbònica i espanyols de la casa de Borbó a partir del segle xviii al Virregnat de Nova Espanya. Aquestes buscaven remodelar tant la situació interna de la Península com les seves relacions amb les províncies ultramarines. Ambdós propòsits responien a una nova concepció de l'Estat, que considerava com a principal tasca tornar a abrogar-se tots els atributs del poder que havia delegat en grups, corporacions i assumir directament la direcció del poder espanyol que mostrava signes de decadència. Les constants guerres amb Anglaterra, la corrupció i l'evasió d'impostos havien contribuït al deteriorament de les finances, mentre que les pestes i les epidèmies havien produït una crisi demogràfica. Davant aquesta situació, els monarques van enfortir l'economia espanyola mitjançant el màxim aprofitament dels recursos provinents de les colònies i van unificar així la seva administració a través de la designació de ministres més eficients. El virregnat de Nova Espanya (avui Mèxic) i el de Perú constituïen les colònies més pròsperes i riques que Espanya disposava. Mèxic produïa a Zacatecas i Guanajato el 67% de tota la plata d'Amèrica. Al voltant de 1810, comptava amb una població d'uns sis milions d'habitants, repartits en un 18% de blancs (setanta criolls per cada peninsular), un 60% d'aborígens (la majoria del país) i un 22% de castes (pards i mestissos). La riquesa es trobava mal distribuïda; com va observar Alexander von Humboldt, Mèxic és el país de la desigualtat. Espanya, envoltada en guerres, a vegades amb Anglaterra per compromisos diplomàtics i altres amb França, va exigir majors i més directes exaccions fiscals a les colònies, al temps que afeblia el seu control militar i administratiu sobre elles. A l'acudir als diners mexicans, va topar amb els interessos de l'Església, principal capitalista del país. Al Bajío, una regió pròspera i fèrtil de Guanajuato, l'ebullició social es va desbordar i va trobar el seu líder en el sacerdot Miguel Hidalgo y Costilla. La conspiarció de Querétaro el va atreure a la seva causa i va aprofitar el seu enorme lideratge sobre els indis. Desbaratada pels reialistes, aquesta revolta havia estat inspirada per criolls il·lustrats i radicals com Ignacio Allende, Juan Adalma, i Miguel Domínguez. Hidalgo va apel·lar al suport popular i el 16 de setembre de 1810, a la misa, va proferir el famós Crit de Dolors. El moviment es va propagar per tot el Bajío i va arribar a comptar amb un exèrcit de cinquanta mil homes, majoritàriament indis i mestissos mal armats i indisciplinats. El capellà Hidalgo, amb la imatge de la verge de Guadalupe com estendard, va assaltar i va prendre la ciutat de Guanajato, on va decidir empresonar els espanyols, confiscar els seus béns i abolir el tribut indígena. La victòria va suposar una matança de blancs, ja que bategava a la guerra l'odi racial. Hostigat per militars espanyols i criolls, Hidalgo és derrotat el 17 de gener de 1811 al Pont de Calderón, fuig amb el seu lloctinent Allende cap al nord, però cau en una emboscada a Chihuahua, i és més tard ajusticiat.
José María Morelos s'uneix a Hidalgo i forma un exèrcit popular, però disciplinat, mòbil i aguerrit. L'any 1812 cau Oaxaca en les seves mans, fet que provoca l'alarma dels realistes. Morelos, el més intuïtiu dels nacionalistes del seu país, va promulgar un decret constitucional pel qual tots es convertien en americans i s'abolien les castes, el tribut indi i l'esclavitud. Partidari d'un socialisme utòpic i agrari, va ser jutjat per heretgia i ajusticiat el 1815. Dos companys de Morelos van continuar la lluita després de la seva mort: Vicente Guerrero i Guadalupe Victoria. La repressió va ser portada a terme per l'exèrcit colonial crioll i l'Església oficial, que constituïen, entre 1815 i 1821, les forces més conservadores del país. Només una política molt hàbil hagués pogut retenir els criolls per a la Corona i Espanya, però els liberals peninsulars van precipitar la caiguda del colonialisme americà. Ferran VII disposà la formació d'una enorme expedició punitiva que partiria cap Amèrica, composta per 20000 veterans. Un dels seus caps, el tinent coronel Rafael de Riego, es va sublevar l'1 de gener de 1820 a Cabezas de San Juan, va proclamar la Constitució de 1812 i va obligar a Ferran VII a acceptar-la el 8 de març. Durant el trienni liberal (1820-1823), després del pronunciament de Riego, es proclama a Mèxic la Constitució de Cadis i s'escullen diputats a Corts mitjançant sufragi censatari, com a la Península. El moment es va aprofitar per retallar les terres de l'Església, atacar els ordres monàstic i abolir el fur eclesiàstic. L'oligarquia criolla, aristocràtica i terratinent, va veure perillar la seva posició social, ja que Espanya no podia garantir el domini de les masses indígenes (esclaus).