Prova diagnòstica de la COVID-19
mètodes de detecció de la COVID-19 / From Wikipedia, the free encyclopedia
Les proves diagnòstiques de la COVID-19 consisteixen en analitzar mostres per avaluar la presència actual o passada del SARS-CoV-2 en les persones. Hi ha dos tipus principals de proves:[1][2]
- Les que detecten la presència del virus, que s'utilitzen per diagnosticar casos individuals i per permetre a les autoritats de salut pública rastrejar i contenir brots. Es tracta de les basades en la PCR i els tests antigènics ràpids.
- Les que detecten els anticossos (concretament IgM i IgG) produïts en resposta a la infecció, mostren si algú va tenir la malaltia. Són menys útils per diagnosticar infeccions actuals perquè els anticossos poden no desenvolupar-se fins setmanes després de la infecció,[3] s'utilitzen per avaluar la prevalença de la malaltia, que ajuda a l'estimació de la taxa de mortalitat per infecció.[4]
Les autoritats de diferents àrees sanitàries han adoptat protocols de proves variats, incloent a qui provar, la freqüència de proves, protocols d'anàlisi, recollida de mostres i l'ús dels resultats de les proves.[5][6][7] Aquesta variació probablement ha afectat significativament les estadístiques reportades, inclosos els casos i les proves, les taxes de mortalitat i la demografia de casos.[8][9][10][11] Com que la transmissió del SARS-CoV-2 es produeix dies després de l'exposició (i abans de l'aparició dels símptomes), hi ha una necessitat urgent de vigilància freqüent i de disponibilitat ràpida de resultats.[12]
L'anàlisi de proves es realitza sovint en laboratoris clínics automatitzats i d'alt rendiment. Com a alternativa, les proves del punt d'atenció es poden fer a consultoris mèdics, llocs de treball, entorns institucionals o centres de trànsit.