Protohistòria de la península Ibèrica
From Wikipedia, the free encyclopedia
Protohistòria de la península Ibèrica és la denominació historiogràfica del període inicial de la història antiga de la península Ibèrica, del final de la prehistòria de la península Ibèrica, o de la transició entre ambdues èpoques.
La protohistòria és el període del qual no hi ha fonts escrites directes (és a dir, produïdes directament per la societat protohistòrica), sinó indirectes (és a dir, produïdes per una altra societat, una societat que ja ha arribat a una fase històrica, en què es produeixen documents escrits), així com el període en què apareix per primera volta l'escriptura en cadascuna de les cultures o civilitzacions.
Tal fase protohistòrica, per a la península Ibèrica, es dona als últims segles del II mil·lenni ae i la major part del I mil·lenni ae, la qual cosa correspon amb el bronze final i l'edat del ferro. En aquestes èpoques, la relació dels denominats pobles colonitzadors de la Mediterrània oriental (grecs i púnics —fenicis i cartaginesos—) fou molt intensa a la Mediterrània occidental, i en concret amb l'"extrem occident" (la costa mediterrània peninsular, les illes i illots immediats —especialment propicis per a la localització de colònies—, l'arxipèlag Balear i, fins i tot, en molta menor mesura, les zones exteriors a l'estret de Gibraltar —costa atlàntica de la península Ibèrica i rutes atlàntiques cap al sud, incloent les Illes Canàries, i el nord—, que es va poblar de referències difuses en la mitologia (jardí de les Hespèrides, Illes Afortunades, columnes d'Hèrcules, viatge d'Ulisses —episodi amb Calipso a l'illa d'Ogígia—). Els corònims que designaven la zona (Hespèria, Ibèria…) es formaren en aquesta època com a exònims, en absència d'una denominació autòctona, que no existia més enllà dels topònims locals. Fins i tot els noms atribuïts als pobles indígenes (i la seva identificació) solien ser resultat de les categories dissenyades pels colonitzadors atenent als seus propis criteris.