Principats de l'Índia
tipus d'Estat vassall de l'Índia britànica / From Wikipedia, the free encyclopedia
Els Estats principescos de l'Índia foren uns principats o regnes que existiren al subcontinent indi durant la colonització britànica, sobre els quals regnava un dirigent local, anomenat príncep pels britànics, però que era rei de ple dret. Aquests estats eren diferents de les regions de l'Índia (les presidències i províncies) que formaven l'Índia britànica i que van estar sota administració de la Companyia Britànica de les Índies Orientals fins al 1858, i després sota administració britànica directa, en el que hom anomenarà Raj Britànic, fins a 1947.[1]
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Els Estats principescos gaudien d'una autonomia local i posseïen les seves pròpies lleis, llengües, festes i vacances, ministres i monarques, però estaven sota protecció britànica, la qual cosa els convertia, essencialment, en vassalls. En el moment de la independència, se'n comptaven 641, sense incloure-hi Birmània - part integrant de l'Imperi britànic de l'Índia - que, ella mateixa, estava formada per 52 Estats i eren representats amb una cambra especial de l'assemblea legislativa índia anomenada Cambra dels Prínceps (House of Prínces).
Els dirigents hindús menys poderosos utilitzaven el títol de «thâkur», més tard anglicitzat en tagore, un terme d'origen bengalí equivalent a kshatriya. La majoria dels dirigents hindús utilitzaven el títol de raja o una de les seves variants tals com râi, râna, râwal, râo, râya o râwat. Els més influents afegien el prefix mahâ - amb el significat de gran, com el magne de Charlemagne per a Carles el Gran - com en maharajà, maharana, etc. Els dirigents musulmans utilitzaven tots el títol de nabab, amb excepció del nizam de Hyderabad i Berar i del wali o kan de Qalat.