Oratòria
art de parlar en públic / From Wikipedia, the free encyclopedia
A l'antiguitat clàssica, l'oratòria era estudiada com una part de la retòrica, és a dir, de l'art de l'eloqüència en l'expressió oral i escrita, i es considerava una habilitat important tant en l'àmbit públic com en el privat. Aristòtil i Quintilià discutien d'oratòria, i aquesta disciplina va formar part, com a assignatura, dels estudis durant l'edat mitjana i el Renaixement, per la qual cosa se'n van materialitzar normes i models.
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
El desenvolupament dels parlaments durant el segle xviii va comportar l'aparició de grans oradors i la destresa en la comunicació lingüística ha estat considerada des d'aleshores com una de les principals habilitats a l'hora de garantir el futur polític. A mitjan segle xx, l'oratòria va abandonar els tocs formalitzats i grandiloqüents per deixar pas a un art més basat en recursos conversacionals.