Llista de quadres de Marià Fortuny
article de llista de Wikimedia / From Wikipedia, the free encyclopedia
Aquesta llista de quadres de Marià Fortuny és una selecció d'obres del pintor nascut l'11 de juny de 1838 a Reus i mort a Roma el 21 de novembre de 1874, als trenta-sis anys. Va ser considerat, al costat d'Eduardo Rosales, com un dels grans pintors espanyols del segle xix, després de Francisco de Goya.[1]
De la seva primera època d'estudis a l'Escola Llotja de Barcelona i de la seva estada com a becat a l'Acadèmia Giggi de Roma existeix abundant material, principalment estudis amb model del natural i còpies al carbonet d'escultures antigues. Aquesta col·lecció de dibuixos d'anatomia, escorços o robes va tenir una gran importància en la seva evolució posterior.[2]
La seva pintura de corrent preciosista, presenta una gran afinitat amb el pintor francès Ernest Meissonier. Són obres de petit format, tècnica virtuosa i detallista, i escenes plenes de personatges vestits amb casaques, l'anomenada «pintura de casacones». Les més representatives d'aquest període són l'aquarel·la Il contino realitzada el 1861, El col·leccionista d'estampes o el popular episodi de La vicaria; en totes s'hi aprecia una certa influència de Goya.[3]
La temàtica de la pintura de Fortuny reflecteix els nombrosos viatges que va realitzar, a Roma, París i el nord d'Àfrica. El seu primer viatge al Marroc el 1860, va comptar amb l'ajut econòmic de la Diputació de Barcelona que el va contractar perquè realitzés la crònica dels fets més importants de la Guerra d'Àfrica. Al seu retorn va portar a sobre carpetes plenes d'esbossos i dibuixos, amb els quals realitzaria, entre moltes altres pintures: La batalla de Wad-Ras i La batalla de Tetuan, aquesta última composició va ser la de més grans dimensions que va realitzar. Un nou viatge al Marroc, el 1862, li va permetre enriquir la seva visió pictòrica del país amb els seus costums i personatges.[4]
Gran part de la seva obra reflecteix la moda orientalista, amb la seva càrrega de pintorisme local representant escenes costumistes d'antic gust morisc i andalusí. Els retrats d'aquests personatges populars acostumen a ser treballs ràpids i esbossats, on solament l'acabat del cap està tractat amb cura i realisme. Per als olis, Fortuny acostumava a preparar les teles amb fons foscs o en tons vermellosos; el posterior ús de l'espàtula li permetia, així, determinats efectes sobre aquesta superfície prèviament coberta amb una gruixuda capa pictòrica. També s'aprecien els petits solcs realitzats amb els pèls dels pinzells que captant la llum, a les mencionades rugositats, aconseguien la lluminositat final del llenç.[5]
El seu matrimoni amb la filla del pintor Federico Madrazo, els va portar en viatge de noces a Sevilla i Granada, on la inspiració de Fortuny es va refermar en la temàtica costumista, pròpia dels pobles mediterranis. Un altre dels seus gèneres favorits va ser la pintura de paisatges, molts d'ells de Granada i, ja en els últims anys de la seva vida, els de Portici. La llibertat de pinzellades que s'aprecia en aquesta última etapa italiana ha estat interpretada com un acostament a l'impressionisme tant per la lluminositat de la seva gamma de colorit com per la textura i el «non finito»; així mateix, les composicions marcades amb cert japonisme ho fan precursor del valencià Joaquín Sorolla.[3]