Llei fonamental per a la República Federal d'Alemanya
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Llei Fonamental per a la República Federal d'Alemanya (en alemany Grundgesetz für die BUNDESREPUBLIK Deutschland) és el nom de la Constitució promulgada el 23 de maig de 1949 per l'Alemanya Occidental.
El legislador va utilitzar l'expressió "Llei Fonamental" en comptes de "Constitució", en part pel desig de marcar el text amb cert caràcter de provisionalitat, comptant que part d'Alemanya havia quedat separada pel teló d'acer, i que per això, una porció de la nació no quedava sotmesa a la norma suprema.
Està basada en la Constitució de la República de Weimar, però permet major autoritat dels governs dels Estats federats. Una de les diferències a la Constitució de Weimar està en el paper del cap d'Estat: mentre el Reichspräsident de Weimar tenia certes prerrogatives a l'hora de formar govern i podia fins i tot governar en contra de la majoria parlamentària mitjançant els anomenats "decrets d'urgència" (un dels factors elementals que van portar a l'enfonsament de la primera democràcia alemanya), el president Federal pràcticament només té funcions representatives. A més, es va tractar de "blindar" l'essència democràtica de la Grundgesetz contra possibles avenços de partits totalitaris mitjançant una "clàusula d'eternitat" (art. 79.3) que impedeix la modificació dels principis formulats en els articles 1 i 20 de la Constitució (referents a la dignitat de l'ésser humà ia l'organització estatal com un Estat federal, democràtic i social).