Literatura espanyola de la Il·lustració
From Wikipedia, the free encyclopedia
Al llarg del segle xviii apareix una nova mentalitat que enllaça amb l'antropologia renaixentista i que en conseqüència ve a trencar la cosmovisió del món Barroc. Aquest període ha rebut el nom d'«Il·lustració». Aquest moviment es basa, a grans trets, en l'esperit crític, que trenca abruptament amb el principi d'autoritat, en el predomini de la raó i la seva fonamentació en l'experiència. Aquesta estructura del saber té com a conseqüència que la filosofia i la ciència siguin les disciplines més valorades. Aquest període ha estat conegut en la Història de les Idees com a "Segle de les Llums" o "Segle de la raó". La seva característica més rellevant és la cerca de la felicitat humana a través de la cultura i el progrés. Les noves idees associades al pensament il·lustrat van fer que l'art i la literatura s'orientessin cap a un nou classicisme (Neoclassicisme), del que es deriva l'adjectiu "neoclàssic". En literatura es busca l'expressió moderada de les emocions, i emular normes i regles clàssiques (recuperades gràcies als descobriments arqueològics d'aquest període). Al mateix temps es va valorar l'equilibri i l'harmonia com el principi estètic dominant. Tradicionalment s'ha tendit a afirmar que contra tanta rigidesa es va reaccionar a la fi de segle, produint-se una volta al món dels sentiments, atorgant-li el nom de "Prerromanticisme". Per a alguns autors com Marta Manrique Gómez en la línia de l'historiador de la literatura Russeld P. Sebold el romanticisme no es constitueix com una reacció contra formes obsoletes sinó com el desenvolupament d'una manera d'expressió prèviament imbricat en els autors que reconeixem canònicament com il·lustrats[1]