Liqüefacció del sòl
From Wikipedia, the free encyclopedia
La liqüefacció del sòl descriu el comportament dels sòls que, sota una càrrega, de sobte pateixen una transició des de l'estat sòlid a l'estat liqüefet, o a tenir la consistència d'un líquid pesat. La liqüefacció[1] és més probable que tingui lloc en sòls granulars sense cohesió a poc saturats amb drenatge deficient, tal com passa en sorres llimoses, o en sorres i graves tapades o que contenen capes de sediments impermeables.[2] Durant la càrrega, que normalment és cíclica i sense drenatge, per exemple càrrega en un terratrèmol, els grans de sorra poc cohesionats tendeixen a decréixer en volum, cosa que produeix un increment de la seva pressió, sobre els porus ocupats per l'aigua, i en conseqüència una davallada de la força de resistència al cisallament i per tant de la seva resistència total.
Els dipòsits més susceptibles a la liqüefacció són els de l'època del principi de l'Holocè (fa uns 10.000 anys), sorres i llims de mida granular similar en capes, de com a mínim 1 m de gruix, i saturades d'aigua. Aquests dipòsits acostumen a estar en les ribes dels rius, les platges, les dunes i en els llocs on s'acumulen loess i sorra.
La resistència a la liqüefacció dels sòls poc consistents dependrà de la densitat del sòl, la resistència, l'estructura del sòl, la magnitud i durada del cicle de càrrega i fins a quin punt hi ha una inversió de la resistència al cisallament.[3]
La liqüefacció del sòl va ésser el principal factor de destrucció en els terratrèmols de Niigata al Japó i el terratrèmol de 1964 a Alaska. També ho va ser en el terratrèmol de 1989 a San Francisco.