Història de l'escriptura
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de l'escriptura estudia el desenvolupament de llenguatges d'expressió per mitjà de lletres o altres marques. La història de com han anat evolucionant els sistemes de representació gràfica de llengües en diferents civilitzacions, o sistemes d'escriptura, pot incloure també els de protoescriptura, sistemes que usen símbols antics o ideogrames. Una de les formes d'escriptura més antiga és la cuneïforme.[1][2]
L'escriptura existeix des de fa uns 5.300 anys. Va aparèixer en diferents formes almenys en cinc o sis focus de civilitzacions amb llarg domini de l'agricultura i el desenvolupament urbà: a Mesopotàmia cap a 3300 aC, a Egipte cap al 3200 aC, a Xipre cap al 2200 aC, a Creta cap al 1900 aC, a la Xina cap al 1400 aC i a l'Amèrica central cap al 900 aC. Aquests escrits van donar lloc a gairebé tots els sistemes gràfics actualment coneguts.[3] El primer idioma escrit del que es té notícia és el sumeri. Els estudis històrics relacionats amb l'escriptura són la paleografia i l'epigrafia.
La història de l'alfabet, és a dir, la història dels sistemes estandarditzats de grafemes escrits bàsics (anomenats lletres) que representen fonemes (unitats de sons que distingeixen paraules), comença a l'antic Egipte, més d'un mil·lenni després d'haver començat la història de l'escriptura.