Història de les cúpules romanes i bizantines
From Wikipedia, the free encyclopedia
Les cúpules foren un element característic de l'arquitectura de l'Antiga Roma i de la seua continuació en l'edat mitjana, l'Imperi bizantí. Tingueren molta influència en els estils contemporanis i posteriors, des de l'arquitectura russa i otomana fins a la renaixentista italiana i els historicismes moderns. Les cúpules solien ser hemisfèriques, tot i que també se'n coneixen formes octogonals i segmentades, i evolucionaren en forma, ús i estructura al llarg dels segles. Els primers exemples descansaven directament sobre els murs en rotonda de les sales redones i tenien un òcul central per a la ventilació i la llum. Les petxines foren comunes en el període bizantí, recolzant les cúpules sobre espais quadrats.
Les primeres cúpules de fusta només es coneixen per fonts escrites, però l'ús d'encofrats de fusta, formigó i mà d'obra no qualificada permeteren construir cúpules de grandària monumental al final de la República Romana i primeria del període imperial, com ara el saló de banys del Temple de Mercuri de Baies. Neró introduí la cúpula en l'arquitectura dels palaus al segle I, en cambres per a banquets estatals, sales d'audiència o sales del tron. La cúpula del Panteó, l'exemple més gran i famós, es construí amb formigó al segle II i pot haver servit com a sala d'audiències per a Hadrià. Alguns mausoleus imperials, com el de Dioclecià, tingueren cúpules a partir del segle III. Algunes cúpules més petites es construïren amb canonades de ceràmica en lloc d'una cimbra de fusta per al formigó, o com una estructura permanent incrustada en el formigó, però la rajola lleugera en fou el material de construcció preferit en els segles IV i V. La disposició de nervadures de rajola permetia estructures més primes i facilità l'obertura de finestres als murs de suport, fent innecessari l'òcul com a font de llum.
Els baptisteris i santuaris cristians tenien cúpules al segle IV, com ara el baptisteri de Letran i la probable cúpula de fusta sobre l'església del Sant Sepulcre. L'església octogonal a Antioquia de Constantí pot haver estat un precedent per a edificis semblants en els segles posteriors. La primera basílica amb cúpula degué ser construïda en el segle V: una església al sud de Turquia n'és el primer exemple proposat, però l'arquitectura del segle VI de Justinià feu que l'arquitectura de l'església amb cúpula fos comuna en tot l'orient romà. La seua Hagia Sophia i l'església dels Sants Apòstols n'inspiraren altres en segles posteriors.
Les esglésies cruciformes amb cúpules als creuers, com ara l'Hagia Sofia de Salònica i Sant Nicolau de Mira, eren típiques en l'arquitectura dels segles VII i VIII; i el reforç d'una cúpula amb voltes de canó en els quatre costats n'esdevingué el sistema estructural comú. Les cúpules sobre tambors de forma cilíndrica o poligonal amb finestres proliferaren després del segle IX. En l'imperi tardà, es construïren esglésies més petites amb cúpules de menor diàmetre, de menys de 6 m després del segle x. En són excepcions els octògons cupulats del segle XI dels monestirs d'Osios Loukás i Nea Moni, i Sant Salvador de Cora del segle XII, entre altres. La planta de creu inscrita en un quadrat, amb una única cúpula al creuer o cinc cúpules disposades en un patró de quincunx, com en l'església de Sant Pantaleó (Gorno Nerezi), en fou el tipus més popular des del segle X fins a la caiguda de Constantinoble el 1453.