Història de la ciència i la tècnica en la prehistòria i l'edat antiga
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de la ciència i la tècnica en la prehistòria i l'edat antiga és una subdivisió temporal de la història de la ciència i de la tècnica centrada en la prehistòria i l'edat antiga. Comença en el sorgiment de comunitats nòmades d'Homo sapiens sapiens en diversos sectors geogràfics i conclou amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident.
El fet que la ciència estiga subjecta a evolució o siga susceptible de progrés és una idea aliena a les èpoques històriques anteriors a l'edat moderna (polèmica dels antics i els moderns, 1688-1704) i la nostra percepció de l'«endarreriment» científic relatiu a una època, un lloc o una branca del saber pel que fa a una altra prové específicament del positivisme d'Auguste Comte, per a qui hi ha «tres estadis teorètics diferents: el teològic o estadi fictici; el metafísic o estadi abstracte; i finalment, el científic o positiu» (Curs de filosofia positiva, 1830-1842). No hi hauria ciència, des d'aquesta definició, abans de la revolució científica del s. XVII. No hi ha termes universalment acceptats per a qualificar la forma de coneixement de l'humà prehistòric (que representava artísticament la seua visió del món —art paleolític— i fins i tot ha deixat algunes mostres de còmputs numèrics, com l'os d'Ishango); les produccions intel·lectuals, molt sofisticades, de les primeres civilitzacions (per a les quals s'han proposat les expressions «pensament prefilosòfic» o «mitopoeic»); la ciència grega (cultura grega), que fou essencialment un exercici teòric que no se sotmetia al mètode experimental, i que no s'implicava en l'esfera de la producció (la manera de producció esclavista no demanava innovacions tecnològiques); o la ciència romana (cultura romana), continuadora intel·lectual de la cultura hel·lenística en una civilització d'inclinació marcadament pragmàtica, en què sobresortí una notable enginyeria.[1]