Història de la botànica
classificació de plantes i animals / From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de la botànica és l'exposició i narració de les idees, investigacions i obres relacionades amb la descripció, classificació, funcionament, distribució i relacions dels organismes pertanyents als regnes Fungi, Chromista i Plantae durant els diferents períodes històrics.[a] [b]
Des de l'antiguitat, l'estudi dels vegetals s'ha abordat amb dues aproximacions bastant diferents: la teòrica i la utilitària. Des del primer punt de vista, el que es denomina botànica pura, la ciència de les plantes, es va erigir pels seus propis mèrits com una part integral de la biologia. Des d'una concepció utilitària, d'altra banda, l'anomenada botànica aplicada era concebuda com una disciplina subsidiària de la farmàcia, la medicina o l'agronomia. En els diferents períodes de la seva evolució una o una altra aproximació ha predominat, si bé en els seus orígens -que daten del segle viii aC- l'aproximació aplicada va ser-ne la preponderant.[1]
La botànica, com moltes altres ciències, va aconseguir la primera expressió definida dels seus principis i problemes en la Grècia clàssica i, posteriorment, va continuar desenvolupant-se durant l'època de l'Imperi Romà.[2] Teofrast, deixeble d'Aristòtil i considerat el pare de la botànica, va llegar dues obres importants que se solen assenyalar com l'origen d'aquesta ciència: De historia plantarum (Història de les plantes) i De causis plantarum (Sobre les causes de les plantes).[3] Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident al segle v, totes les conquestes aconseguides en l'antiguitat clàssica van haver de redescobrir-se a partir del segle xii, ja que es van perdre o van ser ignorades en part durant l'alta edat mitjana. La tradició conservadora de l'Església i la tasca de diverses personalitats van fer avançar, encara que molt lentament, el coneixement dels vegetals durant aquest període.[4]
Als segles XV i XVI la botànica es va desenvolupar com una disciplina científica, separada de l'herboristeria i de la medicina, si bé va continuar contribuint-ne a ambdues. Diversos factors van permetre el desenvolupament i progrés de la botànica durant aquests segles: la invenció de la impremta, l'aparició del paper per a l'elaboració dels herbaris, i el desenvolupament dels jardins botànics, tot això unit al desenvolupament de l'art i ciència de la navegació, que va permetre la realització d'expedicions botàniques. Tots aquests factors conjuntament van suposar un increment notable en el nombre d'espècies conegudes i van permetre la difusió del coneixement local o regional a una escala internacional.[5][6]
Impulsada per les obres de Galileu, Kepler, Francis Bacon i Descartes, en el segle xvii es va originar la ciència moderna. A causa de la creixent necessitat dels naturalistes europeus d'intercanviar idees i informació, es van començar a fundar les primeres acadèmies científiques.[7] Joachim Jungius va ser el primer científic que va combinar una mentalitat entrenada en la filosofia amb observacions exactes de les plantes. Tenia l'habilitat de definir els termes amb exactitud i, per tant, de reduir l'ús de termes vagues o arbitraris en la sistemàtica. Es considera el fundador del llenguatge científic, que va ser desenvolupat més tard per l'anglès John Ray i perfeccionat pel suec Carl von Linné.[7]
A Carl von Linné se li atribueixen diverses innovacions centrals en la taxonomia. En primer lloc, la utilització de la nomenclatura binomial de les espècies en connexió amb una rigorosa caracterització morfològica. En segon lloc, l'ús d'una terminologia exacta. Basat en el treball de Jungius, Carl von Linné va definir amb precisió diversos termes morfològics que serien utilitzats en les seves descripcions de cada espècie o gènere, en particular aquells relacionats amb la morfologia floral i amb la morfologia del fruit. No obstant això, el mateix Carl von Linné va notar les falles del seu sistema i va buscar-ne en va noves alternatives. El seu concepte de la constància de cada espècie va ser un obstacle obvi per aconseguir establir un sistema natural, ja que aquesta concepció de l'espècie negava l'existència de les variacions naturals, les quals són essencials per al desenvolupament d'un sistema natural. Aquesta contradicció va romandre durant molt de temps i no va ser resolta fins a 1859 amb l'obra de Charles Darwin.[7] Durant els segles xvii i XVIII també es van originar dues disciplines científiques que, a partir d'aquest moment, tindrien una profunda influència en el desenvolupament de tots els àmbits de la botànica: la i la fisiologia vegetal.
Les idees essencials de la teoria de l'evolució per selecció natural de Darwin influirien notablement en la concepció de la classificació dels vegetals. D'aquesta manera, van aparèixer les classificacions filogenètiques, basades primordialment en les relacions de proximitat evolutiva entre les diferents espècies, reconstruint la història de la seva diversificació des de l'origen de la vida a la Terra fins a l'actualitat. El primer sistema admès com a filogenètic va ser el contingut en el Syllabus der Planzenfamilien (1892) d'Adolf Engler i conegut més tard com sistema d'Engler les nombroses adaptacions posteriors del qual han estat la base d'un marc universal de referència segons el qual s'han ordenat (i se segueixen ordenant) molts tractats de flors i herbaris de tothom, si bé alguns dels seus principis per interpretar el procés evolutiu en les plantes han estat abandonats per la ciència moderna.[8]
Els segles XIX i XX han estat particularment fecunds en les investigacions botàniques, les quals han portat a la creació de nombroses disciplines com l'ecologia, la geobotànica, la citogenètica i la biologia molecular i, en les últimes dècades, a una concepció de la taxonomia basada en la filogènia i en les anàlisis moleculars d'ADN i a la primera publicació de la seqüència del genoma d'una angiosperma: Arabidopsis thaliana.[9][10]