Història de l'observació de Mart
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de l'observació de Mart tracta sobre la història registrada de l'observació del planeta Mart feta pels humans. Alguns dels primers registres de l'observació de Mart es remunten a l'era dels antics astrònoms egipcis del 2n mil·lenni aC. L'astronomia xinesa també va estudiar els moviments de Mart abans de la fundació de la dinastia Zhou (1045 aC).[1] Els astrònoms babilonis havien portat a terme observacions detallades de la posició de Mart, tot i desenvolupant tècniques aritmètiques per predir la posició futura del planeta. Els filòsofs grecs antics i els astrònoms de l'antiga Grècia van desenvolupar una teoria geocèntrica per explicar els moviments del planeta. Les mesures del diàmetre angular de Mart ja es podien trobar en textos de l'antiga astronomia india.[2]
Al segle xvi, Nicolau Copèrnic va proposar un model heliocèntric per al Sistema Solar en el qual els planetes seguien òrbites circulars sobre el Sol. Aquest paradigma va ser revisat per Johannes Kepler, postulant una òrbita el·líptica per a Mart que s'ajustava amb més precisió a les dades d'observació.[3]
La primera observació telescòpica de Mart va ser feta per Galileo Galilei el 1610.[4] Al cap d’un segle, els astrònoms van descobrir diferents característiques clàssiques d'albedo a Mart, incloent el pegat fosc Syrtis Major Planum i els casquets polars. Per aquest motiu es van poder determinar el període de rotació i l'obliqüitat de l'ecliptica del planeta. Aquestes observacions es van fer principalment durant els intervals de temps en què el planeta estava situat en oposició al Sol, punt en què Mart fa les seves aproximacions més properes a la Terra.
Els millors telescopis desenvolupats a principis del segle xix van permetre cartografiar detalladament les característiques permanents de l'albedo marciana. El primer mapa cru de Mart es va publicar el 1840, seguit de mapes més refinats a partir del 1877.[5] Quan els astrònoms van pensar erròniament que havien detectat la línia espectral de l'aigua a l'atmosfera marciana, la idea de la vida a Mart es va popularitzar entre el públic. Percival Lowell creia que podia veure una xarxa de canals artificials a Mart.[6][7] Aquestes característiques lineals més tard van demostrar ser una il·lusió òptica, i es va trobar que l’atmosfera era massa prima per suportar un entorn semblant a la Terra.
Des de la dècada de 1870 s’observen núvols grocs a Mart, que Eugène M. Antoniadi va suggerir que eren sorra o pols bufada pel vent.[8] Durant la dècada de 1920, es va mesurar l'intèrval de temperatura superficial marciana que oscil·lava entre −85 a 7 °C (−121 a 45 °F). Així mateix es va trobar que l’atmosfera planetària era àrida amb només traces d’oxigen i aigua. El 1947, Gerard Kuiper demostraria que la fina atmosfera marciana contenia dosis grans de diòxid de carboni ; aproximadament el doble de la quantitat que es troba a l'atmosfera terrestre.[9] La primera nomenclatura estàndard per a les característiques de l'albedo de Mart va ser adoptada el 1960 per la Unió Astronòmica Internacional.[10] Des dels anys seixanta, s'han enviat múltiples naus espacials robòtiques per explorar Mart des de l’òrbita i la superfície. El planeta s’ha mantingut sota observació mitjançant instruments terrestres i espacials en un ampli ventall de l’ espectre electromagnètic. El descobriment de meteorits a la Terra originats a Mart ha permès examinar en laboratori les condicions químiques del planeta.