Història de l'estructura de l'exèrcit romà
història de l'exèrcit romà / From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de l'estructura de l'exèrcit romà recull els principals canvis en l'organització i la constitució de les forces armades de l'antiga Roma, que han estat descrites com «la institució militar més eficaç i duradora de la història».[1] Entre els seus orígens cap al 800 aC i la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476, l'organització militar de Roma experimentà canvis estructurals de gran envergadura. Al nivell més alt, les forces es dividien en un exèrcit i una marina, tot i que aquestes dues branques estaven menys diferenciades que en les forces de defensa nacional modernes. Els graus més alts de l'exèrcit i la marina patiren canvis estructurals com a resultat de reformes militars positives i la seva evolució estructural orgànica. Aquests canvis es poden dividir en quatre fases distintes.
Després d'un període protohistòric del qual no hi ha informació escrita, l'estructura de l'exèrcit romà pot generalitzar-se a través d'una sèrie de fases històriques. Inicialment, l'exèrcit romà consistia en unes lleves anuals de ciutadans que prestaven el servei militar com a part dels seus deures envers l'estat. Durant aquest període l'exèrcit romà es va enfrontar principalment a adversaris locals en campanyes estacionals.
A mesura que els territoris controlats per Roma s'anaven expandint, i a mesura que la grandària de les ciutats s'incrementava, els exèrcits de l'antiga Roma van anar a poc a poc professionalitzant-se i es va assalariar els seus soldats. Com a conseqüència, els serveis militars dels nivells més baixos de la societat es van anar fent cada vegada a més llarg termini. Les unitats militars d'aquest període eren molt homogènies i estaven molt regulades. L'exèrcit consistia en unitats d'infanteria romana conegudes com a legions, així com tropes aliades formades per ciutadans no romans conegudes com a tropes auxiliars (auxilia). Aquesta última se solia usar perquè proveís a l'exèrcit d'infanteria lleugera o de cavalleria, formant les legions el nucli d'infanteria pesant.
En la tercera fase del desenvolupament militar de Roma, les forces estaven encarregades de mantenir i assegurar les fronteres de les províncies sota control romà, així com de la mateixa Itàlia. Les amenaces estratègiques de l'època eren en general menys serioses en aquest període, i l'èmfasi es va posar en la preservació del territori guanyat. L'exèrcit va evolucionar a la nova situació i es va tornar més depenent de les guarnicions estables, i menys en els campaments itinerants i les operacions de camp contínues.
En la fase final de l'exèrcit romà, el servei militar va continuar sent assalariat i professional per a les tropes regulars. No obstant això, la tendència a emprar aliats o tropes mercenàries es va expandir fins al punt que aquestes van acabar representant una proporció molt substancial de les forces de Roma. Alhora, la uniformitat de l'estructura que presentava l'exèrcit romà en èpoques anteriors va desaparèixer: els soldats de l'època variaven des d'arquers muntats i molt poc armats a la infanteria pesant, en regiments d'una grandària i qualitat molt varibale. Això va ser acompanyat d'una importància cada vegada major de la cavalleria enfront de la infanteria, així com una recuperació de la importància de la mobilitat.