Escultura de l'Antic Egipte
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'escultura en l'Antic Egipte es realitzava des del període predinàstic amb una gran perfecció en estatuària i baixos relleus; se'n conserven milers d'objectes elaborats en fusta, ivori, bronze (a vegades daurat i amb incrustacions d'or i argent), en fang cuit i, sobretot, en pedra, que per a les estàtues sol ser de molta duresa. Els baixos relleus s'usen en inscripcions jeroglífiques, representacions de déus i faraons, de la vida domèstica, faenes agrícoles o escenes d'ultratomba, i sobretot per a commemorar victòries dels faraons.
Ja en les obres prehistòriques comencen a insinuar-se les característiques pròpies de l'art egipci. Els baixos relleus formen bandes paral·leles i els personatges més importants adquireixen més grandària. Durant l'època menfita es desenvolupa l'estatuària en relació amb l'arquitectura funerària. Les estàtues dobles del difunt, que n'asseguraven la supervivència, havien d'aconseguir una gran semblança. Per donar-hi més veracitat les pintaven i n'esmaltaven els ulls. Les característiques varien segons el rang: el faraó, per exemple, adoptava una actitud ritual hieràtica i solemne; molts més lliures i realistes són les estàtues de particulars realitzades en fusta o en pedra calcària pintada. L'estatuària de l'Imperi Nou cresqué amb l'arquitectura, que emprengué temples monumentals amb esfinxs i estàtues colossals frontals (apreciables només de front) i simètriques. Una altra novetat són les estàtues blocs, figures a la gatzoneta embolcallades en un mantell que sostenen una divinitat o objecte ocult.
Les estàtues representen en general divinitats mitològiques, faraons, personatges importants i, a vegades, persones senzilles ocupades en quefers domèstics, en cambres sepulcrals. Les dimensions varien considerablement des dels grans colossos dels temples d'Abu Simbel que fan quasi vint metres fins a les minúscules figuretes de pocs centímetres de longitud (generalment, de terra cuita, vernissades o esmaltades). Els relleus estaven policromats amb la tècnica de pintura al tremp: se'n mostren en les vitrines de diversos museus del món.
Es troben sovint a les tombes de l'època tebana unes estatuetes semblants a mòmies que representen per al difunt l'ofici de uixebtis, mentre que unes altres més grans i d'aspecte natural que també es col·locaven a les tombes són autèntics retrats del difunt, i servien de sustentació al ka, espècie de doble espiritual que suposaven que sobrevivia al cos del finat.
Els egipcis també creien que l'esperit del difunt es trobaria molt esverat i no podria aconseguir la resurrecció si no es mantenia íntegra la mòmia o la seua estàtua, per això procuraven fer-ne un fidel retrat, idealitzat en el cas dels faraons, i les estàtues sempre es representaven al més compactes possible perquè si en sobreeixien els membres podrien desprendre's amb el pas del temps i eren estàtues per a l'eternitat. Omplien les cambres sepulcrals de figuretes, pintures i relleus que representaven escenes de la vida domèstica, estris, ramats, treballs agrícoles i artesans, aliments, etc., per a esbarjo de l'esperit de la mòmia.
Les petites efígies de deïtats que es troben a les sepultures des de l'Imperi Mitjà s'introduïen fins en els embenatges de les mòmies i es consideraven protectores que servien de conjurs o amulets, així com algunes estatuetes d'ivori que representen divinitats o animals sagrats com l'escarabat (Khepri), l'ibis (Thot) i altres de mitològiques, que solen portar algun orifici que indica que servien com a collarets.
Les estàtues de faraons es disposen sempre dempeus amb el tronc recte, els braços pegats al cos o recolzats sobre les cuixes si eren asseguts. Quan s'expressa l'acció de caminar, quasi sempre avancen el peu esquerre.
Si l'efígie de l'estàtua és asseguda sobre el sòl (com ocorre amb els escribes), s'encreuen o ajunten les cames i s'hi posa un papir desplegat damunt.
En tot cas es representa els egipcis sense barbes i els estrangers barbats o amb el tipus i costums del respectiu país de procedència.