Eixample de poblacions a Espanya
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'eixample de poblacions a Espanya data de finals del segle xix, en plena Revolució industrial, quan el creixement demogràfic i les noves activitats industrials, que necessitaven gran quantitat de terreny, van obligar a l'actuació urbanitzadora sobre els terrenys rústics en els extramurs de la ciutat, atès que les antigues muralles que constrenyien les poblacions havien perdut la seva funció militar. Aquest creixement va permetre adaptar les ciutats als nous mitjans de transport com el ferrocarril a l'una que es tractava de solucionar els problemes de salubritat i higiene que presentaven moltes poblacions.
Un eixample és un terreny urbà que, de forma planificada generalment, es dedica a noves edificacions als afores d'una ciutat. L'habitual és usar la quadrícula per confeccionar una pauta senzilla bidimensional.
La percepció de la necessitat d'eixamplar les ciutats va induir als governs a legislar aquest aspecte. El primer intent va ser el Projecte de Llei General per a la Reforma, Sanejament, Eixample i altres Millores de les Poblacions, proposat pel Ministre de Governació José de Posada Herrera en 1861 i rebutjat pel Senat. Establia la cessió gratuïta de vials, règim de parcel·les mínimes indivisibles, generalització del règim de llicències, compensació de beneficis i càrregues de la urbanització, edificació forçosa de solars, regulació de llindars, projecte tècnic i econòmic previ a tota urbanització, etc. No va arribar a aprovar-se.
La primera Llei d'Eixample data de 1864 (29 de juny) assenyala que els Ajuntaments poden urbanitzar els terrenys, expropiant el terreny per a vials i usos públics a la seva costa. Per rescabalar-los per aquestes responsabilitats l'Estat els cedeix la contribució territorial sobre la zona durant 25 anys.
En 1867 es consagra la tècnica planificadora amb el Reglament de la citada Llei d'Eixample, en el qual especifica la tècnica per executar el Pla d'Eixample, que ha de tenir Memòria, Plànols i Pla Econòmic per a la seva viabilitat.
En 1876 es promulga una nova Llei d'Eixample de Poblacions que retoca alguns aspectes no bàsics.
En 1892 el sistema es fa definitiu amb una nova Llei que regula els eixamples de Madrid i Barcelona i faculta al Govern per estendre-la a altres poblacions. Per aprovar cadascun d'aquests Planes Generals era necessària una Llei Especial.
Prenent com a referència aquestes lleis, el projecte de Bilbao i l'experiència pionera de l'Eixample de Barcelona dissenyat per Ildefons Cerdà, molts municipis van escometre eixamples: Madrid, València, Bilbao, Màlaga, Sant Sebastià, Lleó, Alcoi, Santander, Vitòria, Tarragona, Pamplona, Mataró, entre altres.
Els eixamples es caracteritzen per seguir una quadrícula de carrers regular amb el que solen presentar una imatge característica peculiar, per la rectitud dels seus carrers i la seva homogeneïtat. El primer pas solia consistir a aconseguir l'autorització de l'exèrcit per derrocar les muralles. La seva construcció solia ser lenta i al llarg del procés la regularitat de l'edificació i algunes de les normes no es respectaven. Els destinataris d'aquests eixamples era generalment la burgesia de la ciutat, atreta per un entorn de més qualitat. Amb freqüència els eixamples es van convertir en zones d'especulació, ja que els propietaris dels terrenys van obtenir beneficis fiscals, i en funció dels seus interessos van poder mantenir solars sense construir mentre que en altres zones se superava amb escreix l'edificabilitat prevista.