Dones en la Revolució Francesa
From Wikipedia, the free encyclopedia
Des de finals del segle xx, els historiadors han debatut sobre la participació les dones en la Revolució Francesa i quina repercussió a llarg termini va tenir sobre les dones franceses. Les dones no tenien drets polítics a la França pre-revolucionària; se les consideraven ciutadanes «passives», obligades a confiar en els homes per determinar què era millor per a elles. Això va canviar notablement en teoria, ja que aparentment hi va haver grans avenços en el feminisme, que va sorgir a París com a part d'una àmplia demanda de reforma social i política.
La Revolució Francesa (1789-1799) tenia com a objectiu alliberar França de prejudicis i discriminacions de l'Antic Règim, amb el seu lema: Llibertat, igualtat i fraternitat. Les dones van exigir la igualtat entre els homes i després van passar a una demanda per acabar amb la dominació masculina. El seu principal vehicle d'agitació eren els pamflets i els clubs de dones, especialment la Societat de les Republicanes Revolucionàries (Société des républicaines révolutionnaires).
No obstant això, durant el transcurs dels fets, les dones van acabar quedant fora de la revolució. La revolució francesa tenia com a base ideològica diversos filòsofs de la il·lustració, que van concebre idees com ara que «l'home i la dona són éssers complementaris, l'home essent superior a la dona, ja que ell es deixa portar per la raó mentre ella ho fa per l'úter». Rousseau, un dels filòsofs més importants de l'època, va caracteritzar la dona com a «especialment creada per complaure l'home», i reitera el seu paper com a submisa i obedient. Per a la regeneració de costums destruïts per l'excessiu luxe, la dissimulació i els vicis de l'aristocràcia, la conducta de la dona «hauria de ser el més discreta possible i dedicada a la maternitat republicana».[1]
- La llibertat guiant el poble al capdavant de la revolució francesa de 1830
- Club de dones patriòtiques. Dibuix de Jean-Baptiste Lesueur, 1791. Museu Carnavalet
L'element jacobí (més radical) al poder va abolir tots els clubs femenins l'octubre de 1793 i va arrestar les seves líders. El moviment va ser aixafat. Devance explica la decisió en termes de l'èmfasi en la masculinitat en temps de guerra, la mala reputació de Maria Antoineta per la interferència femenina en els assumptes estatals i la supremacia tradicional masculina.[2] Una dècada més tard, el Codi napoleònic va confirmar i perpetuar la condició de les dones com «segona classe».[3]