Dál Riata
From Wikipedia, the free encyclopedia
Dál Riata (també anomenat Dalriada o Dalriata) va ser un regne gaèlic situat a la costa oest d'Escòcia, juntament amb alguns territoris de les costes nord-orientals d'Irlanda. A finals del segle vi i principis del segle vii, també incloïa pràcticament tot el territori que actualment es coneix com a Argyll i Bute, i Lochaber, a Escòcia, i el comtat d'Antrim, a Irlanda.[1]
Localització | |||||
---|---|---|---|---|---|
| |||||
Dades històriques | |||||
Creació | 498 | ||||
Dissolució | 843 | ||||
Següent | Regne d'Alba | ||||
Organització política | |||||
• Cap d'estat | Kenneth I d'Escòcia (841–850) Fergus Mòr Mac Earca (–501) | ||||
Al principi, al territori d'Argyll, el regne consistia en tres descendents (en anglès, kindreds) de sang emparentada: Cenél Loairn (clan de Loarn) al nord i al centre d'Argyll, Cenél nÓengusa (clan d'Óengus), assentat a Islay, i Cenél nGabráin (clan de Gabrán), assentat a Kintyre; un quart descendent, Cenél Chonchride d'Islay, es considerava aparentment massa petit per poder ser considerat d'un grup major de sang. Cap a finals del segle vii, un quart descendent, Cenél Comgaill (clan de Comgall) va aparèixer en els territoris de l'est d'Argyll. Els districtes de Lorn i Cowal, a Argyll, prenen el seu nom de Cenél Loairn i Cenél Comgaill respectivament,[1] mentre que el districte de Morvern es coneixia formalment com a Kinelvadon, de Cenél Báetáin, una subdivisió dels Cenél Loairn.[2]
S'acostuma a veure Dál Riata com una colònia de les tribus gaèliques d'Irlanda a Escòcia; tanmateix, alguns arqueòlegs, com Ewan Campbell han refutat aquesta teoria.[3] La paraula llatina scotti, el nom pel qual es coneixien en temps antic els habitants d'Irlanda, té un origen etimològic incert, però posteriorment fa referència als parlants de gaèlic, siguin d'Irlanda o de qualsevol altre territori d'aquest continuum lingüístic goidèlic. Thomas Charles-Edwards considera que els termes llatins scotti i anacotti fan referència a les conferacions a l'Ulster i a Leinster respectivament. L'etimologia d'scotti, i les seves arrels gaèliques, si en té, són incertes. Aquest mot, en fonts clàssiques, es relaciona específicament a invasors provinents d'Irlanda, o bé és geogràficament ambigu. Per contra, no hi ha referències clares del terme scotti a Escòcia durant la invasió romana. Malgrat moltes referències en què s'observen les diferents combinacions de picti, scotti, hiberni, attecotti i saxones com a l'arquetip dels enemics de Roma, no es llisten mai junts els scotti amb els hiberni, cosa que confirma que eren noms alternatius per referir-se als irlandesos, o a les confederacions d'irlandesos.
El regne va aconseguir la seva grandesa sota el regnat d'Áedán mac Gabráin, que va reganr entre 574 i 608, però la seva expansió es va produir després de la derrota a la Batalla de Degsastan, el 603, contra d'Æthelfrith de Northúmbria. Les grans derrotes a Irlanda i Escòcia durant el temps de Domnall Brecc, mort el 642, va acabar amb l'”època daurada” de Dál Riata, i el regne va passar a convertir-se en un client de Northúmbria, posteriorment controlat pels pictes. No hi ha acord sobre el destí que va viure el regne a partir de finals del segle VIII: alguns acadèmics no hi veuen cap moment de ressorgiment o renaixement després del llarg període de dominació estrangera (després del 637 fins al voltant del 750 o 760), mentre que d'altres hi veuen un moment de renaixença sota el regnat d'Áed Find (736-778), i després amb Kenneth MacAlpin (en gaèlic escocès, Cináed mac Ailpín), el qual es diu que va prendre les regnes del tron després del 840, després de la derrota desastrosa de l'exèrcit picte contra els vikings: alguns clamen que el regne de Fortriu va ser usurpat per les generacions de Dál Riata anteriors a MacAlpin (800-858).[4] L'existència com a regne independent de Dál Riata va acabar durant l'època vikinga, quan es va unir amb els territoris dels pictes per crear el Regne d'Alba.
El nom del regne encara es troba en l'etimologia de les sèries geològiques dalríades, un terme encunyat per Archibald Geikie, perquè el seu aflorament té una extensió geogràfica similar al territori que formava l'antic regne que porta el seu nom.