Clau (notació musical)
From Wikipedia, the free encyclopedia
En notació musical, la clau és un signe que té la funció d'indicar l'altura de les notes escrites.[nota 1][1][2] Si està situada sobre una de les línies al principi del pentagrama, indica el nom i l'altura de les notes d'aquella línia, que es pren com a punt de referència per establir els noms i altures de la resta de les notes d'aquell pentagrama.[3] La clau pot canviar-se en qualsevol punt de l'obra si es requereix.
La necessitat d'escriure la música que es transmetia oralment va provocar el naixement de les claus musicals, que han anat evolucionant fins a les tres que s'utilitzen actualment: la clau de do, la clau de fa i la clau de sol. Els símbols utilitzats per representar-les són el resultat de l'evolució històrica de la grafia de les tres lletres «C», «F» i «G» amb què es designen les notes corresponents en la notació germànica.[4]
Existeixen una sèrie de casos en els quals s'empren signes de clau especials o signes substitutius. És el cas de les claus de transposició d'octava, que afegeixen una xifra (el 8 o el 15) per damunt o per sota del signe de la clau per indicar quantes octaves i cap on ha de transportar-se la música que apareix escrita en aquest pentagrama.[1] Entre els signes substitutius, hi ha la clau neutral o clau de percussió que, a diferència de la resta de claus, es tracta d'una convenció que indica que el que està escrit a continuació en el pentagrama és per a percussió, i assigna a les diverses línies i espais instruments de percussió d'altura indeterminada en lloc d'altures o notes musicals. Un altre signe substitutiu de la clau és el que s'utilitza en la música per a instruments amb trasts que s'acostuma a escriure en tabulatura. S'indica que és una tabulatura mitjançant les lletres TAB disposades en sentit vertical al principi del pentagrama.